Unió bancària de l'Unió Europea
L'unió bancària[1] en l'Unió Europea és la transferència de la responsabilitat relativa a la política bancària d'un nivell nacional/estatal a un supranacional per varis Estats membres de l'Unió Europea, iniciada en 2012 com a resposta a la crisis de l'euro. La motivació darrere de l'unió bancària cal trobar-la en la fragilitat de numerosos bancs de l'Eurozona i l'identificació d'un círcul viciós entre les condicions creditícies d'eixos bancs i la solvència sobirana dels seus respectius països d'orige. En varis Estats, el deute privat sorgit a raïl del boom immobiliari es va transformar en deute públic pel rescat del sistema financer i les respostes dels Governs a la ralentisació econòmica posterior. L'unió bancària es va idear com una resposta política per a trencar este círcul viciós.
L'unió bancària la conformen principalment dos pilars, el Mecanisme Únic de Supervisió[2] i el Mecanisme Únic de Resolució,[3] sobre la base d'un "single rulebook" (còdic normatiu únic), és dir, una regulació financera comuna.[4]
Referències
- ↑ «L'unió bancària europea | BCE».
- ↑ «Mecanisme Únic de Supervisió | BCE».
- ↑ «Mecanisme Únic de Resolució | consilium. eu».
- ↑ «A comprehensive EU response to the financial crisis: substantial progress towards a strong financial framework for Europe and a banking union for the eurozone» (en anglés). Comissió Europea. Consultat el 11 de novembre de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Unión bancaria de la Unión Europea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.