Museu Nacional Estància Jesuítica d'Alta Gràcia i Casa del Virrey Liniers
El Museu Nacional Estància Jesuítica d'Alta Gràcia i Casa del Virrey Liniers és un museu de la ciutat d'Alta Gràcia, província de Còrdova, que es troba ubicat en lo que anara la residència jesuítica de el XVII, que formava part de l'Estància d'Alta Gràcia. En l'any 2000 va ser declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO.
Història
[editar | editar còdic]Estància jesuítica d'Alta Gràcia
[editar | editar còdic]L'estància té el seu orige en l'entrega de terres a Juan Net, cofundador de la ciutat de Còrdova, en 1588. Anys més vesprada, Donya Estefanía de Castañeda, viuda i hereua de Net, es va casar en Alonso Net de Herrera, qui va batejar la propietat com a Alta Gràcia, en honor a la verge del seu poble natal en Espanya. En 1643, Don Alonso, viudo per segona volta, va ingressar a la Companyia de Jesús, a qui donó tots els seus bens.[1]
Els jesuïtes varen crear un establiment agrícola, ganader i industrial que va tindre com a objectiu el sostingues del Colege Màxim –que després es va convertir en la primera universitat del territori argentí–, i va aplegar a ser un dels centres rurals més pròspers de la companyia cordovesa.
El negoci ganader va ser la principal font de recursos, especialment la cría i comerç de mules destinades als jaciments de Potosí.[1]
L'estància cobria una gran superfície i tenia huit llocs en les serres: Sant Ignacio, Santiago, Sant Antonio, Potrero, Achala, Sant Miguel, Potrerillo i el Puestito de Guzmán.[1]
L'estància estava composta per la residència dels jesuïtes, actual museu; l'iglésia; el obraje, a on es realisaven les activitats industrials; la ranchería, vivenda dels negres esclaus; el tallamar, un dic de 80 m de llarc, que permetia el funcionament de dos molins harineros; un batán (màquina impulsada per aigua que servia per a colpejar, desengrasar els cuiro i donar consistència als panys) i el rec de hortes i quintes; i forns per a cremar calç i cuinar teixixques i rajolas.[1]
En el obraje va funcionar una fusteria, rebosts i oficines, i es va desenrollar activitat textil. En els telers es confeccionaven teles rústiques per als habitants de l'estància.
Tres pares tenien al seu càrrec l'administració, evangelizaació i ensenyança dels oficis. Aproximadament 300 esclaus negres s'ocupaven de les tasques principals desenrollades en l'herrería, el obraje, els molins, les hortes i els llocs de les serres. Els aborigen, conchabados, rebien el seu pagament en espècies.[1]
Quan en 1767 el rei Carlos III va posar fi al treball dels jesuïtes en Amèrica, l'estància va passar a mans de la Junta de Temporalitat, que va administrar l'estància en nom del rei.[2] Anys més tarde la propietat va ser venuda als Rodríguez, una aristocràtica família de Còrdova que, a pesar dels seus esforços, no va conseguir mantindre la seua activitat econòmica.[1]
Últims propietaris de l'estància
[editar | editar còdic]
En 1810 l'estància va ser comprada per Santiago de Liniers, qui va viure uns pocs mesos en la casa.
En 1820 José Manuel Solars va comprar la propietat als fills de Liniers i d'esta manera es va convertir en l'últim amo de l'estància.
En 1868, per voluntat testamentaria de Solars, es varen delimitar els terrenys per a la creació d'una vila que hui és la ciutat d'Alta Gràcia, quedant la residència en el centre de la mateixa. Les construccions jesuíticas i terres adjacents varen quedar, durant cent anys, en poder dels Lozada, hereus de Solars.
Història del museu
[editar | editar còdic]En 1968 la Nació Argentina va expropiar la residència –que havia segut declarada Monument Històric Nacional en 1941– donant començ a un intens treball d'investigació arqueològica i documental que va permetre que, a través de les tasques de restauració que es varen iniciar en 1971, la construcció es preserve fidel a la seua estructura original.
En 1972 es varen habilitar algunes sales, i el 26 d'agost de 1977, després de casi 10 anys d'ardu treball, el museu es va inaugurar oficialment.
En 1986, per la seua llabor cultural i educativa va rebre, de la Secretaria de Cultura de la Nació, el Primer Premi en el Concurs "El Museu Més Actiu del País".
Patrimoni de l'Humanitat
[editar | editar còdic]Còrdova va ser la capital de la Província Jesuítica del Paraguay, que comprenia els actuals territoris de Paraguay, Brasil, Uruguay, Bolívia i Argentina. L'importància de la seua universitat, i de les estàncies que la varen sostindre, va transcendir els llímits de la regió.
Per ser un eixemple de conjunt arquitectònic que ilustra una etapa significativa de l'història de l'humanitat; la manifestació d'un intercanvi considerable de valors humans, associats en idees, creències i obres artístiques de significat universal excepcional, l'UNESCO va declarar, el 2 de decembre de 2000, Patrimoni de l'Humanitat, a la Poma Jesuítica de la ciutat de Còrdova i a les estàncies jesuíticas de Caroya, Jesús María, Santa Catalina, i La Candelaria i Alta Gràcia.
El Museu
[editar | editar còdic]
El museu conta en 17 sales d'exposició permanent que han segut ambientades concorde als modos de vida de cordovesos i especialment dels serrans durant els sigles XVII, XVIII i XIX. El seu patrimoni està compost per objectes de gran importància que evoquen la vida quotidiana i les formes de treball en l'antiga estància.
La seua arquitectura
[editar | editar còdic]L'iglésia i la residència dels sigles XVII i XVIII, estes se situen al voltant d'un pati claustral.
La residència està construïda en forma de "L" i en dos nivells. En la planta alta les habitacions lindan a les galeries que repetixen constantment voltes de creueria i arcs de mig punt que descansen sobre robusts pilars.[1]
L'iglésia ocupa l'ala sur del pati i és un eixemple del barroc americà. Està edificada com una sola nau i es distinguix per la curvatura dels murs que baixen des de la cúpula. La redondez d'eixes parets constituïx una excepció dins de les tipologies religioses colonials de Llatinoamèrica.[1]
En la seua construcció varen intervindre els arquitectes jesuïtes Prímoli, Bianchi, Kraus, Harschl i provablement Forcada.[1]
Planta alta
[editar | editar còdic]En la planta alta del museu es troben la majoria de les sales d'exposició, el Saló Auditori i la Biblioteca. L'espai expositiu està organisat en tres diferents criteris:
- Informació i interpretació històrica: maquetes que representen les construccions del caixco original de l'estància, expliquen el funcionament d'un molí hidràulic i recreen el hàbitat dels aborigen que habitaven la zona.
- Sales ambientades en mobles i objectes representatius dels distints processos històrics i formes de treball de l'estància: Alcova serrana, Sala de Liniers, Antic refectorio, Dormitori i Menjador de el XIX. En el traspatio es troben l'Herrería jesuítica de el XVII i la Cuina de 1810. Ademés criden l'atenció els llocs comuns com lo és el sistema sanitari a dos nivells, en planta alta i planta baixa, construït en el XVII.
- Criteri estètic històric: en les Sales de evangelizaació i art, els objectes d'art religiós mostren la llabor de l'iglésia en Amèrica.
Planta baixa
[editar | editar còdic]La planta baixa era en l'época jesuítica almagasén i depòsit. Hui funcionen la Direcció del museu, la Recepció, l'Àrea administrativa i la Tenda del Museu. També es troben sales d'exposició temporaria i permanent. A l'ingrés, en la planta baixa, a l'esquerra del pati, hi ha una chicoteta cela.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Nacional Estancia Jesuítica de Alta Gracia y Casa del Virrey Liniers» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Patrimoni de l'Humanitat en Argentina
- Monuments i llocs històrics de la província de Còrdova (Argentina)
- Turisme en la província de Còrdova (Argentina)
- Museus en la província de Còrdova (Argentina)
- Estàncies jesuíticas de la província de Còrdova (Argentina)
- Epónimos de Santiago de Liniers
- Història de la província de Còrdova (Argentina)
- Arquitectura de la província de Còrdova (Argentina)
- Departament Santa María (Còrdova)