Museu Històric Sarmiento
El Museu Històric Sarmiento, ubicat en el barri porteño de Belgrano, Ciutat de Buenos Aires, és un museu dedicat a l'història argentina, en particular a la Generació del 80. La major part del museu està destinada a exposicions sobre Dumenge Faustino Sarmiento, un lliterat i polític sanjuanino que va presidir el país entre 1868 i 1874, en especial a la seua obra lliterària; atres seccions tracten de Nicolás Avellaneda, el seu successor en la presidència, i sobre el tumult produït per la federalisació de Buenos Aires en 1880, quan el govern nacional va deure abandonar la ciutat i instalar-se en l'edifici que el museu ocupa actualment, a l'adop municipalitat de Belgrano. La seua direcció és Cuba 2079.
Història
Antecedents de la fundació
El primer intent de fundar el Museu Sarmiento va ser en l'any 1910, quan el Congrés argentí, en vespres de complir-se el centenari del natalici de Sarmiento, va sancionar la Llei N.º 8109, en decembre d'eixe mateix any, per la qual, entre atres homenages, es declarava d'utilitat pública la casa que va habitar Sarmiento en els seus últims anys, en el carrer hui anomenat Sarmiento (en eixe llavors, “Que el seu” ) N.º 1251, en la finalitat d'instalar en ella el Museu que duria el seu nom.[1] Esta llei no es va complir per motius aliens. Dos anys despuix, el senador Joaquín V. González renova l'iniciativa, proponent que "fins que es puga crear una institució pròpia, les relíquies de Sarmiento ocuparen un lloc en el Museu Històric Nacional. Un atre Senador, Pedro Olaechea i Alcorta va ratificar açò en nom de la majoria de la Cambra, en aconsellar la guarda de les relíquies en el Museu Històric, a on el govern manarà construir -va dir- un departament especial fins que puga complir-se la llei en la forma que ho desija l'H. Congrés, fent-se un Museu especial". En l'esperit d'esta iniciativa parlamentària, i sense aguardar a que es convertira en llei, els descendents de Sarmiento, representats a l'efecte pel Sr. Augusto Belin Sarmiento, varen entregar en guarda a l'Estat, en 1913, les coleccions d'objectes, mobles, retrats i documents del prócer, quedant elles en custòdia en el local del Museu Històric Nacional. Varen transcórrer 25 anys, sense que, per falta d'espai en dit institut, poguera expondre's al públic el conjunt de les relíquies; les quals, llevat una reduïda part en la que el director del Museu, Antonio Dellepiane, va dispondre en 1929 habilitar una chicoteta sala, varen permanéixer encajonades en els depòsits de l'establiment. En dit lapsus varen ser vàries les iniciatives promogudes en el Congrés per a fer efectiva l'incorporació de les relíquies de Sarmiento al patrimoni de la Nació i per a que s'organisara sense tardança la mostra de Sarmiento.
Creació del museu
En el cincuentenario de la mort de Sarmiento, que el govern nacional havia resolt commemorar solemnement, va donar oportunitat per a Sarmiento i President de la Comissió Nacional de Museus i Monuments històrics, Dr. Ricardo Levene. El decret que du les firmes del President Ortiz i el ministre Coll va establir que la fundació es faria en la base de les relíquies guardades fins a llavors en custòdia en el Museu Històric Nacional i per a que la concurrència al nou institut poguera ser en lo sucesivo, "un acte escolar i públic permanent, d'indiscutible força evocadora, que les escoles i institucions podran realisar diàriament". Una llei posterior, la N9 12,556 sancionada pel Congrés Nacional el 29 de setembre de 1938, va ratificar les disposicions del decret de creació del Museu i va dispondre l'adquisició per l'Estat de les coleccions sarmentinas per a que passaren a formar el cabal propi del nou establiment.
“... El Museu Històric Sarmiento serà al mateix temps Museu, Archiu i Biblioteca dedicat al permanent estudi i renovades investigacions sobre l'época i el gran civilizador, en el cim de l'existència del qual lluïx l'unitat absoluta del seu amor a la pàtria i la purea de la seua inspiració moral.[2]” (Paraules del fundador del Museu Sarmiento Dr. RICARDO LEVENE en la cerimònia de la seua inauguració oficial.)
L'edifici
Emplaçada front a la plaça central en el cantó de Jurament i Cuba, va funcionar com a sèu de la municipalitat de Belgrano fins a 1888 i el congrés nacional en 1880.
És un petit hôtel d'estil italià, construït en 1873 segons plans de Juan Antonio Buschiazzo. Posseïx característiques de la renaixença i manierisme italià, molt utilisat entre els anys 1850- 1880 en Buenos Aires. La seua entrada principal es troba ubicada sobre el carrer Cuba, en la seua frontera es pot apreciar un pòrtic centralisat, sostingut per sis columnes d'orde dòric romà, estriades i base senzilla sobre una escalinata baixa.
Va estajar als poders eixecutiu, llegislatiu i judicial del govern quan va deure absentar-se de Buenos Aires, i en la major de les seues sales sesionó el Congrés que va declarar a Buenos Aires Capital Federal de la Nació sent president de la Nació Nicolás Avellaneda. Quan va terminar la guerra civil ací es va firmar la Llei de Federalisació, per este motiu va ser declarada Monument Històric Nacional pel simbolisme que representa el lloc a on es varen discutir temes fonamentals per a la nació.
Al moment de dictar-se esta llei funcionaven en l'edifici oficines administratives de la municipalitat, que varen ser desestajades per a instalar el nou institut.
En 1938, en complir-se cinquanta anys de la mort de Sarmiento, el govern federal li va dedicar un museu. El 28 de juliol d'eixe mateix any la mansió en la que ara s'emplaça li va ser assignada per decret del president Roberto Marcelino Ortiz, a iniciativa del titular de la Comissió de Museus i Monuments Històrics, Ricardo Levene.
La colecció
La colecció del Museu Històric Sarmiento, té la particularitat d'haver segut conformada en la seua majoria, a partir de la donació realisada per Augusto Belin Sarmiento en l'any 1913.
Està conformada per pintures, mobiliari, medalles, condecoracions, porcelanes, llibres, documents i objectes que varen pertànyer a Sarmiento. De la seua vida política, es poden trobar peces de rellevància com l'uniforme que va usar en la batalla de Tonelero, aixina com la banda i el bastó presidencial utilisat al moment de la seua assunció. Es destaquen algunes escultures, fotografies familiars, periòdics del XIX i olis realisats per la seua neta Eugenia Belin Sarmiento.
El Museu dedica un espai a l'història de l'edifici i una de les seues sales a Nicolás Avellaneda, que alberga la seua biblioteca personal, objectes d'art i mobiliari donados per la seua família.
Ornaments
- Reminiscència alegóricas i ilustres en els símbols ornamentals de l'edifici.
Directors
- 11 de setembre de 1938- 20 de març de 1945 Bucich Escobar (6 anys)
- 15 d'abril de 1945- 15 de maig de 1945- Guillermo Aimo (interí) (1 més)
- 15 de maig de 1945- 1956 Antonio P. Castro (9 anys)
- 1956- 1974 Bernardo López Sanabria (18 anys) Destitució (per Res. 1471 de la CNMMyLH)
- 1974-Juliol Rodofili- (interí)(mesos)
- 1974- 1988-Ernesto Liceda (14 anys)
- 1988- 2014- Marta Gaudencio de Germani (26 anys)
- 2015- Beatriz Verd (Interina) (mesos)
- 2015- 2018- Silvia Méndez (3 anys)
- 2018-2024- Virginia Fernanda González (5 anys)
Sals
Les exhibicions del MHS canvien regularment cada aproximadament 6 mesos.
Vore també
- Avinguda Cabildo
- Casa Museu Sarmiento
- Plaça Manuel Belgrano
- Monument el General Manuel Belgrano
- Parròquia Inmaculada Concepció
Referències
- ↑ «La Trama soci-històrica de la fundació de la Biblioteca de la Casa Natal de Sarmiento en Sant Joan (Argentina), en 1910.».Revista Prefacio.6(8)
- 99–117.ISSN 2591-3905.doi:10.58312/2591.3905. v6. n8.37246.Consultat el 2024-01-26.
- ↑ Museu historico sarmiento.
Bibliografia
- Juan A. Buschiazzo arquitecte i urbaniste de Buenos Aires. ISBN 9509089060
- Breu resenya de la fundació i instalació del Museu Històric Sarmiento / Bucich Escobar, Ismael.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Histórico Sarmiento» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.