Monasteri de Sant Miquel dels Reis
El monasteri de Sant Miquel dels Reis situat en la ciutat de Valéncia fon fundat en el sigle XVI damunt d'un antic monasteri de la Orde del Císter. És una obra fonamental del renaiximent valencià que segons alguns autors pot ser considerat com a precedent del monasteri de L'Escorial, sent com este, monasteri jerònim, foc cultural i iglésia commemorativa de la memòria dels seus fundadors.
Se tracta d'un conjunt arquitectònic alçat segons les noves directrius del Renaiximent i en el mateix varen participar importants arquitectes, mestres d'obra i artistes del seu temps.
Construït per la reina Na Germana de Foix i el duc Calàbria, abdós estan enterrats en el monasteri. En el sigle passat fon presó i ara és la sèu de la AVL.
Resenya històrica[editar | editar còdic]
La fundació del monasteri fon deguda a la intenció de la senyora Na Germana de Foix, segona esposa de Ferrando el Catòlic i despuix de Fernando d'Aragó, Duc de Calàbria, de ser soterrada, junt en el seu segon marit, en un monasteri jerònim. El pare José de Sigüenza narra que en este propòsit varen triar els Ducs un lloc en les proximitats de Valéncia, en el camí real de Morvedre, en el que existia un monasteri de la Orde del Císter que es trobava en decadència espiritual i material. D'este primitiu monasteri a soles es conserven rests arqueològiques.
El Papa va emetre una bula de traspàs de l'antiga propietat, pero en l'any 1535 va morir senyora Germàna, sent el seu cos traslladat al monasteri de la Mare de Deu de Jesús de Valéncia, a causa de l'estat ruïnós d'aquell monasteri.
A fi de complir els desijos de la seua esposa el Duc es va traslladar al monasteri jerònim de Sant Bertomeu en Valladolit, a on tenia seu la cort, i va demanar als flares que s'establiren en Valéncia. Per decret de Pau III, a instàncies del Duc, se suprimia l'antic monasteri de Sant Bernat en l'any 1544 que a partir de llavors passava a pertànyer a l'Orde jerònima en el nom de Sant Miquel dels Reis.
El Duc va portar a Valéncia a dos importants arquitectes del moment: Alonso de Covarrubias i Juan de Vidaña. Segons el pare José de Sigüenza varen realisar «una bona traça del monasteri i Iglésia, que si totalment s'eixecutara, i el Duc tinguera més llarga vida, fora una de les més valentes coses que tinguérem». La traça va arribar a vore-la Orellana que va declarar que estava firmada per Covarrubias. Este va tornar a Toledo, i l'obra fon començada per Juan de Vidaña.
La primera pedra fon colocada en 1548 pel bisbe i el Duc i portava gravades les armes del seu fundador. La mort del Duc va succeir en 1550 llegant al monasteri els seus diners, joyes i la seua riquíssima biblioteca. Este llegat haguera servit per a la continuació de les obres, pero el seu palau fon saquejat la mateixa nit de la seua mort.
Les obres del monasteri es varen continuar vint anys despuix en menor disposició econòmica. Els flares que fins a este moment no tenien dependències monàstiques pròpies, varen considerar oportú substituir la traça del alçat del claustre per un disseny de menys ornament i per a això varen prendre com a model el pati dels evangelistes l'Escorial, que varen reproduir en mínimes variants i en menor dimensió.
La construcció del monasteri es va prolongar durant el sigle XVII, iniciant-se l'iglésia del monasteri a partir de l'any 1601. En el sigle XVIII es varen fer obres en la cripta, en alguns altars i es va promoure l'edificació del claustre del costat del nort de l'iglésia.
El claustre nort no es va arribar a concloure, a pesar dels intents del flare Fra Francisco de Santa Bárbara, qui segons Llaguno «va traçar i va dirigir el nou claustre d'este monasteri, els plans, del qual talls i alçat varen aprovar el 8 d'abril de 1763 el seu tio Fr. Josef (Pina), Vicente Gascó i Mauro Minguet». Es va arribar a construir l'ala este, una nova part de la torre nordest, en els seus balcons de la primera planta i la mitat de les fonamentacions de l'ala nort i de les alqueries claustrals. L'obra realisada fon important pero es desconeix el motiu de la seua paralisació.
En l'any 1802 es va erigir enfront de la frontera de l'iglésia una porteria a la vora del Camí Real de Morvedre per a rebre, segons resava una làpida commemorativa, la visita de Carles IV i María Luisa de Parma. En l'any 1811 els flares abandonen el monasteri davant de l'imminent arribada de les tropes franceses, permaneix deshabitat fins a 1814. L'edifici va quedar una miqueta deteriorat puix es coneix que la comunitat religiosa es va vore obligada a fer algunes reformes despuix de la seua tornada. En una acta capitular de 1814 s'acorda «es derroque el saló vell i el restant d'obres contigües a aquell per amenaçar ruïna».
En l'any 1821 la desamortisació del trieni lliberal va suprimir la comunitat jerònima. L'edifici, segons la Real Orde de 2 de juliol de 1821 es va habilitar com a Casa de Beneficència i Correcció. En 1823 es va produir la tornada dels flares, que realisen algunes obres menors. En 1835 es produïx l'exclaustració definitiva, passant el monasteri i les seues propietats a les mans de l'Estat.
Despuix de la desamortisació, les obres d'art i llibres que quedaven despuix d'haver segut objecte de saqueig en la guerra de l'Independència, varen ser traslladats al Museu de Belles Arts de Valéncia i bona part dels llibres, entre els que es troben els procedents de la valiosa biblioteca del Duc de Calàbria, es varen destinar a la Biblioteca Universitària.
Impedida la seua demolició per l'Ajuntament en un informe previ de l'Acadèmia de Sant Carles, fon destinat a asil i a presó, lo que va motivar la construcció de les ales penitenciàries del pati nort, la galeria carcelària inserta, per demolició interior, en l'ala oest del claustre Sur, la compartimentació i colmatació de celes en tot l'immoble resultant i les garites en la muralla circumdant. La nova porteria es va destinar a cos de guàrdia.
Entre els anys 1997 i 2000 varen ser realisades les obres de rehabilitació del conjunt per al seu destí de seu de la Biblioteca Valenciana, integrant la representació arquitectònica de les seues tres etapes més importants: els rests arqueològiques de l'originari convent cistercenc, la configuració predominant del convent jerònim i la complimentació tipològica efectuada en la seua adaptació penal. Varen comprendre aixina mateix delicades actuacions de restauració arquitectònica –Restitució constructiva, espacial i morfològica- centrades, particularment, en els cossos i elements d'edificació de l'antic convent jerònim que havien patit major alteració: el claustre sur, les seues dependències circumdants, les torres originàries i els pabellons que tanquen el front oriental del monument.
Descripció arquitectònica[editar | editar còdic]
El monasteri es va alçar sobre el monasteri cistercenc de Sant Bernat de Rascanya del sigle XIV.
Era de planta quadrada, realisat en fàbrica de tàpia i de rajola per al claustre i dependències. La selleria es va utilisar únicament per als arcs del claustre, cantons, arcs, pilastres i nervis de l'iglésia. El claustre tenia dos plantes la inferior en galeria d'arcs apuntats i la superior en pilars de rajola.
Al voltant del claustre es disponien les dependències comunes, mentres que en la planta superior es trobaven les celes. L'iglésia era d'una nau voltada en cinc capelles entre contraforts a cada costat i capçalera recta. Despuix de la capçalera es trobava un chicotet claustre en la residència de l'abat i la enfermeria.
Covarrubias va contemplar l'ampliació de l'iglésia cistercenca i la construcció d'un nou claustre al sur del conjunt mantenint el claustre nort dins d'un procés de substitució que hauria d'haver conseguit la totalitat. Les traces del monasteri firmades per este consistien en una planta rectangular en una gran iglésia central, i dos claustres laterals en quatre torres angulars en els cantons del conjunt.
Els claustres estaven units per una escala imperial. La paralisació de l'obra fins a 1571 va supondre el canvi de l'ubicació de la capella dels Reis i el canvi del disseny del claustre prenent com a eixemple el claustre dels Evangelistes del l'Escorial.
En l'any 1600 Juan Cambra alça l'escal'imperial als peus del temple i acaba la capella dels Reis i les alqueries del costat oest i nort del claustre. El claustre està dividit en dos plantes, en la sur es trobaven les dependències comuns com ara: la sala capitular a l'est, la llibreria al sur i l'aula per a llegir i capella dels Reis en el costat oest. En la planta principal i en la superior es trobaven les celes. La cela del prior es trobava situada en el primer pis de la torre sur-est.
La nova iglésia fon començada en l'any 1623 aprofitant l'anterior construcció cistercenca, pel mestre pedrapiquer Pedro d'Ambuesa . L'iglésia és de planta de creu llatina en capelles entre contraforts en cor alt als peus i una cúpula sobre el creuer. Està coberta en volta de canó realisada en selleria. En l'interior utilisa pilastres toscanes d'orde jagant en fusta acanalada i el terç inferior en una estria diferent. En l'intersecció de la nau en el creuer s'alça, a manera de cimbori, una cúpula sobre un alt tenor perforat per finestres i la coberta del qual arrematada en una llanterna –Cegada ya en el moment d'abordar la seua construcció– Es cobrix en teula vidriada blava.
La portada de l'iglésia està orientada a oest sobre la frontera principal del conjunt, que dona a l'anteplaça junt en el camí real de Morvedre, i es va concebre en les seues dos torres bessones, quadrades. Estes torres estan realisades en sellars, dividides en tres cossos per cornises. Aixina en el cos inferior s'obri un va rectangular, mentres que en l'intermig s'obren dos vans. En el cos superior de les dos es troba el cos de campanes arrematat en piràmides i boles. La part central es dividix en tres cossos, en l'inferior s'obri la portada allindada d'accés en tres columnes dòriques a cada costat sobre pedestals. En el cos superior hi ha sis columnes jòniques, també elevades per pedestals que flanquegen la caseta central en que es troba l'image de Sant Miquel. El cos superior va haver de realisar-se posteriorment a l'incorporar columnes salomòniques deixant en el centre un va rectangular.
El retaule de l'iglésia fon realisat per José Cavaller en marbre de diversos colors. A fra Atanacio de Sant Jeroni es deu l'enllosat, la balustrada, els fronts de les grades i tres retaules per a les capelles laterals.
En l'any 1756 es va decidir derrocar el claustre nort de l'originari convent cistercenc a causa del seu mal estat. La construcció dels pabellons del nou claustre nort seguint les traces renaixentistes fon començada en 1763, i desenrollada en tal llentitut, que en 1768 encara es disponien a cobrir el cos de llevant. En algun moment a finals de sigle o principis del següent es varen paralisar les obres per falta de mijos, deixant sense eixecutar les corresponents arqueries.
En les obres de condicionament del monasteri per a presidi es va completar geomètricament el fallit claustre nort dels jerònims i es varen derrocar les escasses restes del monasteri cistercenc.
Durant els anys que va funcionar com a presidi es varen efectuar algunes obres que varen provocar la desaparició d'elements significatius del claustre sur. Entre elles la demolició de les voltes del sobreclaustre i de les celes del costat meridional.
Excavacions[editar | editar còdic]
Les últimes investigacions varen traure a la llum una monumental tomba, a on descansen el Duc de Calàbria, Fernando d'Aragó, i senyora Na Germana de Foix en el monasteri de Sant Miquel dels Reis.
Referències[editar | editar còdic]
- Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià
- Fernando de Aragón. Real Academia de Historia
- San Miguel de los Reyes. Arquitectura y construcción en el ámbito valenciano de la Edad Moderna. Luis Arciniega (Profesor Titular de la Universitat de Valéncia)
- San Miguel de Los Reyes. Generalitat Valenciana
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Andreu Gonzalbez, R. Obra de San Miguel de los Reyes, Valéncia 1934
- Arciniega García, Luis. San Miguel de los Reyes. Arquitectura y construcción en el ámbito valenciano de la Edad Moderna, Valéncia, Biblioteca Valenciana, 2001
- Benito, F. "El monasterio de San Miguel de los Reyes", Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad valenciana, t. II, pàgs 659-676, Valéncia 1983
- Benito, F., i Bérchez, J. "Presencia del Renacimineto en l'arquitectura valenciana, 1500.1570", Historia del arte valenciano, t. III, pàgs. 123-158, Valéncia 1987
- Cabanes Pecourt, D. Los monasterios valencianos en el siglo XV, pàgs. 162-164, Valéncia 1974
- Cruilles, M. de. Guia urbana de valencia antigua y moderna pàgs. 279-285, Valéncia 1876
- Llorente, T. Valencia, Sus monumentos y artes. Su naturalez e historia, 2 vols., t. II, pàg. 446-469, Barcelona, 1887-89
- Martínez Aloy, L. Provincia de valencia, vol. I, pàgs. 572-574, "Geografia General del Reino de Valencia", Barcelona s. a.
- Orellana M. A. Biografía pictórica valentina, pàgs. 30-32, 44, 72, 73, 110, 164, 248, 375, 469-470, 490, 502, 509, 511, 513, 568 i 5660; Valéncia 1967
- Roca Traver, F. Monasterio de san miguel de los Reyes. Su fundación y construcción, Mecanoscrit original conservat a la Biblioteca del Colegi d'Arquitectes de Valéncia, Valéncia 1971
- Sanchez-Robles, C. "Gaspar Gregori y el clasicismo: El antiguo monasterio de san Miguel de los Reyes en la segunda mitad del siglo XVI", Actas de Primer Congreso de Historia del Arte Valenciano, pàgs. 235-239, Valéncia 1993
- Sarthou, C. Monasterios valencianos, pàgs. 106-109, Valéncia 1943
