Miniassegni
Miniassegni (plural de miniassegno) va ser el nom que va rebre un tipo de diners de necessitat que va circular en Itàlia a finals de la década de 1970. Els miniassegni es varen utilisar com a substitut del canvi que s'havia tornat molt escàs en el país. Ans que aparegueren els miniassegni, els substituts de les monedes àmpliament utilisats eren fiches telefòniques, dolces o atres mercaderies chicotetes i, en algunes ciutats, billets de transport públic.[1]
Història
Els primers miniassegni varen ser emesos el 10 de decembre de 1975 pel Istituto Bancari Sant Paolo, en un valor nominal de 100 lires (al voltant de 0,14 dólars nortamericans al tipo de canvi de 1983). Pronte molts bancs varen emetre miniassegni en valors nominals de 50, 100, 150, 200, 250, 300 i 350 lires. El seu nom (traduït com «minicheques») indicava que eren chècs de caixa o girs postals (assegni circolari en italià), pero més chicotets de lo normal, en dimensions entre els 110×60 mm i els 210×58 mm.[2]
Per a superar la prohibició d'emetre moneda (prerrogativa exclusiva del Banc d'Itàlia), els bancs varen imprimir girs bancaris reals, pagadors a vàries chicotetes entitats i empreses en el seu endòs preimpreso. Després, els chècs varen ser tractats com a valors al portador i el públic els va intercanviar com si foren moneda real.[3]
En el seu apogeu, varen existir 835 tipos diferents de miniassegni, emesos per 42 bancs, per un valor total estimat de més de 200 mil millons de lires. Alguns bancs varen emetre séries "ilustrades" en dissenys distintius. Estes emissions, impreses en cantitats llimitades, es varen vendre a coleccionistes en un marge de benefici substancial. En algun moment, inclús els grans almagasens varen intervindre, imprimint certificats de regal canjeables per productes en chicotetes denominacions. També va haver moltes falsificacions, facilitades per l'absència casi total d'elements de seguritat adequats (marca d'aigua o similars).[4]
Es creïa àmpliament que l'impressió de miniassegni era una bendició per als emissors, que els venien a minoristes, pressionats per l'escassea de monedes de chicoteta denominació. No obstant, molts chècs mai varen ser tornats, ya siga perque varen ser destruïts pel desgast (que va ser substancial, per la mala calitat del paper) o perque varen desaparéixer de la circulació atesorats pels coleccionistes, o oblidats per les seues forquetes, a els qui no els va importar molt pel seu valor diminut.
Els miniassegni varen desaparéixer a finals de 1978, quan l'Istituto Poligrafico i Zecca dello Stato finalment va poder superar la falta de monedes menudes. El motiu de l'escassea de monedes mai va estar clar, encara que es varen donar vàries explicacions, en la seua majoria falses (per eixemple, que el valor de les monedes era substancialment menor que el del metal que contenien; o que les monedes italianes estaven sent utilisades com a caixes de rellonges pels relojeros suïssos).[1] Hans Magnus Enzensberger, en un ensaig escrit uns anys despuix del fet, enumera vàries explicacions donades en eixe moment i atribuïx una de les causes provables a una insuficiència tècnica temporal de la Casa de la Moneda italiana, causada per complicacions burocràtiques.[5]
Emissors
Els bancs italians que varen emetre miniassegni entre 1975 i 1978 varen ser:
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Mauri, Enzo. «Dicembre 1975. I miniassegni circolano in Itàlia, li monete sono sparite a causa dei turisti i dei fabbricatori vaig donar orologi giapponesi» (en it). 70-80. Consultat el 29 de decembre de 2023.
- ↑ «Coser sono i miniassegni i perché furono emessi (1975)» (en it). Collezioni Euro. Consultat el 29 de decembre de 2023.
- ↑ «Li banconote della Repubblica negli anni Settanta» (en it). Il Giornale della Numismatica. Consultat el 29 de decembre de 2023.
- ↑ (2018) (en it), Milà: Feltrinelli.
- ↑ (1987) «Italienische Ausschweifungen. Die Münze», Ach Europa! Wahrnehmungen aus sieben Ländern. Mit einem Epilog aus dem Jahre 2006 (en de), Fráncfort del Meno: Suhrkamp, pp. 86-102.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Miniassegni» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.