La Lluna i la Terra

La Lluna i la Terra ( Hina Tefatou, o Hina Et Fatou) és un quadro del pintor Paul Gauguin, fet en 1893 en la seua primera estància en Tahití, que es conserva en el Museu d'Art Modern de Nova York. Es coneix per la referència núm. 499 del catàlec de Wildenstein.

La Lluna i la Terra

Representa a la deesa de la Lluna, Hina, i el deu de la Terra, Fatu, que Gauguin escriu afegint-li l'artícul et i en ortografia francesa, Tefatou.

Mit de Hina i Fatu

Gauguin descriu la conversació entre Hina i Fatou sobre la mort i la renaixença en el seu llibre Noa Noa. Prèviament ya ho havia arreplegat en el seu manuscrit ilustrat Ancient Culte Mahorie, a on copia lliteralment un passage de Voyage aux îles du Grand Océan (1837) de Jacques Antoine Moerenhout:

Simbolisme

Gauguin retrata en el quadro el diàlec entre Hina i Fatu. La deesa lluenta de la Lluna, coronada per una mija lluna platejada, s'inclina cap al deu moreno de la Terra que té per nimbo una esfera celest. El seu gest és acariciante i propiciatorio, mentres ell és implacable i inflexible. Li parla a l'oït, pero sembla que les seues paraules es derramen per la font d'aigua que ix de la roca baix d'ell. En The Annual of Psychoanalysis s'interpreta com una felaació.

El mit de Hina i Fatu té diferents implicacions. Simbolisa l'interacció entre la solidaritat i la tendrea femenina en la severitat implacable masculina, o la sugerència de la veritat fonamental que la mort és necessària per al procés de la vida.

Per als tahitianos la Lluna era un món paralel i similar a la Terra. Pero la successió de les fases llunars és el moviment perpetu, que només mor per a tornar a renàixer. Ademés, la seua deesa és femenina, un símbol de la fertilitat en unes fases relacionades en el periodo menstrual. En canvi, la Terra és una divinitat menor, frut de l'unió del deu creador Ta'aroa en Hina, i el seu destí és la mort. Gauguin diu com a epílec al mit que «Tahití morirà, morirà per no renàixer."