Canvis

Recordem que el primer diccionari d'una llengua romanç (escrit l'any [[1472]] i imprés el 3 d'octubre de [[1489]] en la ciutat italiana de [[Venècia]]) és el [[Liber Elegantiarum]] del notari valencià [[Joan Esteve]], Joannis Stephani, nom en que firma en el colofó de la seua obra.  

Recordem que el primer diccionari d'una llengua romanç (escrit l'any [[1472]] i imprés el 3 d'octubre de [[1489]] en la ciutat italiana de [[Venècia]]) és el [[Liber Elegantiarum]] del notari valencià [[Joan Esteve]], Joannis Stephani, nom en que firma en el colofó de la seua obra.  

Va ser el notari valencià [[Carles Ros]], ya en la segona mitat del [[sigle XVIII]], qui inicia els primers passos de la Renaixença, en la recuperació de la nostra llengua autòctona: la [[llengua valenciana]]. Carles Ros, edità en [[1739]] el ''Breve Diccionario Valenciano-castellano'' i en [[1764]] el ''Diccionario Valenciano-castellano''.  

Va ser el notari valencià [[Carles Ros]], ya en la segona mitat del [[sigle XVIII]], qui inicia els primers passos de la Renaixença, en la recuperació de la llengua autòctona: la [[llengua valenciana]]. Carles Ros, edità en [[1739]] el ''Breve Diccionario Valenciano-castellano'' i en [[1764]] el ''Diccionario Valenciano-castellano''.  

Podem citar atres diccionaris, com: Els manuscrits de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) d'un diccionari compost de dos parts, ''Ensayo de Diccionario de Lemosín y Valenciano antiguo y moderno al castellano'' i un Diccionari Valencià-Castellà. Justo Pastor Fuster en 1827 escriu un ''Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces más oscuras y antiguas''. Luís Lamarca en el seu ''Ensayo de un diccionario Valenciano-castellano'' de 1851. Pero en el sigle XIX la lexicografia valenciana conegué obres ben importants com la de l'advocat valencià Josep Escrig i Martínez ''Diccionario Valenciano-Castellano'' de 1851, que el reeditarà en 1887, aumentat i corregit per [[Constantí Llombart]] o el Diccionari general Valencià-Castellà per Joaquim Martí i Gadea de l'any 1891. Casi cent anys més tart, els catalans iniciarien la seua Renaixença.

Podem citar atres diccionaris, com: Els manuscrits de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) d'un diccionari compost de dos parts, ''Ensayo de Diccionario de Lemosín y Valenciano antiguo y moderno al castellano'' i un Diccionari Valencià-Castellà. Justo Pastor Fuster en 1827 escriu un ''Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces más oscuras y antiguas''. Luís Lamarca en el seu ''Ensayo de un diccionario Valenciano-castellano'' de 1851. Pero en el sigle XIX la lexicografia valenciana conegué obres ben importants com la de l'advocat valencià Josep Escrig i Martínez ''Diccionario Valenciano-Castellano'' de 1851, que el reeditarà en 1887, aumentat i corregit per [[Constantí Llombart]] o el Diccionari general Valencià-Castellà per Joaquim Martí i Gadea de l'any 1891. Casi cent anys més tart, els catalans iniciarien la seua Renaixença.