Canvis

Marías obté la llicenciatura en [[juny]] de 1936. Un més despuix començà la [[Guerra Civil Espanyola]]. Marías s'allistà en les files republicanes, pero per la seua miopia no marcha al front, quedant en el servici de traducció donats els seus coneiximents de [[francés]], alemà i [[anglés]], entre atres. Durant la guerra participà en revistes com [[Hora de España]]. Després de la [[batalla de l'Ebre|desastre de l'Ebre]] i la rapida ocupació de [[Catalunya]], Marías recolzarà la constitució del [[Consell Nacional de Defensa]] propugnat per qui fon mestre en la seua Facultat [[Julián Besteiro]], [[José Miaja]], [[Cipriano Mera]] i [[Segismundo Casado]] en les pàgines del ''[[ABC (Espanya)|ABC]] '' republicà, mediant editorials que apareixqueren sense firma. En les seues memories, Marías reproduix l'últim d'eixos artículs, «La grandea del Consell Nacional de Defensa» i proporciona un testimoni molt interessant al voltant dels últims dies de guerra en Madrit [[Luis Español]] destacà la veracitat d'eixe testimoni, i publicà alguns dels contats editorials. Després de la mort de Marías, el seu discipul Helio Carpintero publicà l'integritat dels editorials de Marías.

Marías obté la llicenciatura en [[juny]] de 1936. Un més despuix començà la [[Guerra Civil Espanyola]]. Marías s'allistà en les files republicanes, pero per la seua miopia no marcha al front, quedant en el servici de traducció donats els seus coneiximents de [[francés]], alemà i [[anglés]], entre atres. Durant la guerra participà en revistes com [[Hora de España]]. Després de la [[batalla de l'Ebre|desastre de l'Ebre]] i la rapida ocupació de [[Catalunya]], Marías recolzarà la constitució del [[Consell Nacional de Defensa]] propugnat per qui fon mestre en la seua Facultat [[Julián Besteiro]], [[José Miaja]], [[Cipriano Mera]] i [[Segismundo Casado]] en les pàgines del ''[[ABC (Espanya)|ABC]] '' republicà, mediant editorials que apareixqueren sense firma. En les seues memories, Marías reproduix l'últim d'eixos artículs, «La grandea del Consell Nacional de Defensa» i proporciona un testimoni molt interessant al voltant dels últims dies de guerra en Madrit [[Luis Español]] destacà la veracitat d'eixe testimoni, i publicà alguns dels contats editorials. Després de la mort de Marías, el seu discipul Helio Carpintero publicà l'integritat dels editorials de Marías.

Acabada la guerra fon denunciat per un dels seus millors amics, Carlos Alonso del Real. Dita denuncia fon recolzada per un professor d'arqueologia, [[Julio Martínez Santa-Olalla]], i contà en el testimoni del noveliste [[Darío Fernández Flórez]]. Marías passà uns mesos en la presó i pogué ser fusilat. Li ajudaren a eixir lliure, entre atres, [[Salvador Lisarrague]], [[Camilo José Cela]], Manuel Mindán Manero i la familia d'Ortega. Aixo sí, se trobà en el vet i l'hostilitat d'un regim que li tancà totes les portes: no pogué obtindre el doctorat fins [[1951]], puix la seua tesis sobre el [[Augusto José Alfonso Gratry|padre Gratry]], presentada en [[1942]], fon suspesa en un episodi d'escandalós sectarisme; no pogué accedir a la docencia universitaria, pese a una vocació fortament arrelada en la seua persona, i quan els vents foren menys tempestuosos i li oferiren integrar-se en l'Universitat denegà l'oferiment per negar-se a jurar els Principis Fonamentals del Moviment (que devien jurar tots els funcionaris i professors, també aquells que despuix abjurarien sorolladament del Franquisme). Per últim, no pogué publicar en prensa fins entrats els anys cinquanta. En eixe ambient hagué de guanyar-se la vida traduint llibres (de [[Paul Hazard]], [[Leibniz]], [[Séneca]], [[Wilhelm Dilthey]], [[Karl Bühler]], etc), donant classes en una academia (Aula Nueva) creada en un grup d'amics, i despuix, mediant conferencies i charrades, en Espanya i fora d'ella.

Acabada la guerra fon denunciat per un dels seus millors amics, Carlos Alonso del Real. Dita denuncia fon recolzada per un professor d'arqueologia, [[Julio Martínez Santa-Olalla]], i contà en el testimoni del noveliste [[Darío Fernández Flórez]]. Marías passà uns mesos en la presó i pogué ser fusilat. Li ajudaren a eixir lliure, entre atres, [[Salvador Lisarrague]], [[Camilo José Cela]], Manuel Mindán Manero i la familia d'Ortega. Aixo sí, se trobà en el vet i l'hostilitat d'un regim que li tancà totes les portes: no pogué obtindre el doctorat fins [[1951]], puix la seua tesis sobre el [[Augusto José Alfonso Gratry|padre Gratry]], presentada en [[1942]], fon suspesa en un episodi d'escandalós sectarisme; no pogué accedir a la docencia universitaria, pese a una vocació fortament arrelada en la seua persona, i quan els vents foren menys tempestuosos i li oferiren integrar-se en l'Universitat denegà l'oferiment per negar-se a jurar els Principis Fonamentals del Moviment (que devien jurar tots els funcionaris i professors, també aquells que despuix abjurarien sorolladament del Franquisme). Per últim, no pogué publicar en prensa fins entrats els anys cinquanta. En eixe ambient hagué de guanyar-se la vida traduint llibres (de [[Paul Hazard]], [[Leibniz]], [[Séneca]], [[Wilhelm Dilthey]], [[Karl Bühler]], etc), donant classes en una acadèmia (Aula Nueva) creada en un grup d'amics, i despuix, mediant conferencies i charrades, en Espanya i fora d'ella.

En [[1941]] se cassa en [[Dolores Franco Manera]] (1912–1977), professora i escritora, qui en el periodo del previ a la guerra havia segut companyera de carrera i en qui tingue cinc fills: Julián (1945–1949); Miguel (1947), economiste i critic de cine; [[Fernando Marías Franco|Fernando]] (1949), la seua passio per l'art ho portaria a ocupar una catedra universitaria en Historia de l'Art; [[Javier Marías|Javier]] (1951), renomenat escritor; i Álvaro (1953), music. En eixe mateix any publica el seu primer llibre, la ''Historia de la filosofia'' (prologat per Zubiri, i en edicions posteriors en epilec postum d'Ortega), un repas extens, amé i succint de la materia des dels seus origens fins eixe moment que, donada la seua claritat expositiva, se convertirà en manual d'exit entre estudiants hispans i, a arraïl de la seua traduccio a l'angles, també entre els de l'ambit anglosajo. En esta obra ya estan presents algunes de les claus de l'estil caracteristic de Marías: claritat i transparencia en l'exposicio, rigor en les fonts, i explicacio des de la filosofia de la rao vital, que compartix en el seu mestre Ortega.

En [[1941]] se cassa en [[Dolores Franco Manera]] (1912–1977), professora i escritora, qui en el periodo del previ a la guerra havia segut companyera de carrera i en qui tingue cinc fills: Julián (1945–1949); Miguel (1947), economiste i critic de cine; [[Fernando Marías Franco|Fernando]] (1949), la seua passio per l'art ho portaria a ocupar una catedra universitaria en Historia de l'Art; [[Javier Marías|Javier]] (1951), renomenat escritor; i Álvaro (1953), music. En eixe mateix any publica el seu primer llibre, la ''Historia de la filosofia'' (prologat per Zubiri, i en edicions posteriors en epilec postum d'Ortega), un repas extens, amé i succint de la materia des dels seus origens fins eixe moment que, donada la seua claritat expositiva, se convertirà en manual d'exit entre estudiants hispans i, a arraïl de la seua traduccio a l'angles, també entre els de l'ambit anglosajo. En esta obra ya estan presents algunes de les claus de l'estil caracteristic de Marías: claritat i transparencia en l'exposicio, rigor en les fonts, i explicacio des de la filosofia de la rao vital, que compartix en el seu mestre Ortega.