Canvis

[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg|thumb|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2  d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm su página web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta  de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]

[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg|thumb|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2  d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm su página web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta  de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]

El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[segle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].

El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[sigle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].

No és pròpiament un [[nacionalisme]] [[irredentista]]: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat [[Gibraltar]] (des del [[segle XVIII]]); el restant de les reivindicacions territorials han segut històricament les ''colonials'' o ''[[Imperi espanyol|imperials]]'' (durant el segle XIX contra la [[independència d'Hispanoamèrica]] i en el [[segle XX]] sobre el [[Magrib]]). Tampoc ha segut un [[nacionalisme centrípet]] (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de [[nacionalismes perifèrics]] que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments [[nacionalisme centrífuc|nacionalistes centrífucs]] (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

No és pròpiament un [[nacionalisme]] [[irredentista]]: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat [[Gibraltar]] (des del [[sigle XVIII]]); el restant de les reivindicacions territorials han segut històricament les ''colonials'' o ''[[Imperi espanyol|imperials]]'' (durant el sigle XIX contra la [[independència d'Hispanoamèrica]] i en el [[sigle XX]] sobre el [[Magrib]]). Tampoc ha segut un [[nacionalisme centrípet]] (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de [[nacionalismes perifèrics]] que, des de finals del sigle XIX, han funcionat com a moviments [[nacionalisme centrífuc|nacionalistes centrífucs]] (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

Com en les atres [[nacions-estat]] de [[Europa Occidental]] ([[Portugal]], [[França]] i [[Anglaterra]]), la conformació d'una [[monarquia autoritària]] des de [[Baixa Edat Mija|finals de l'Edat Mija]] va produir el desenroll secular paralel del [[Estat]] i la [[Nació]] en Espanya, baix les successives conformacions territorials de la [[Monarquia Hispànica]]. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que [[Institucions espanyoles de l'Antic Règim|les institucions]] varen respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el [[Antic Règim]]. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de [[cristià vell]]. Al final del periodo (segle XVIII) es va accentuar el factor d'identificació llingüístic entorn del [[idioma espanyol|castellà o espanyol]], en noves institucions com la [[Real Acadèmia Espanyola]].

Com en les atres [[nacions-estat]] de [[Europa Occidental]] ([[Portugal]], [[França]] i [[Anglaterra]]), la conformació d'una [[monarquia autoritària]] des de [[Baixa Edat Mija|finals de l'Edat Mija]] va produir el desenroll secular paralel del [[Estat]] i la [[Nació]] en Espanya, baix les successives conformacions territorials de la [[Monarquia Hispànica]]. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que [[Institucions espanyoles de l'Antic Règim|les institucions]] varen respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el [[Antic Règim]]. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de [[cristià vell]]. Al final del periodo (sigle XVIII) es va accentuar el factor d'identificació llingüístic entorn del [[idioma espanyol|castellà o espanyol]], en noves institucions com la [[Real Acadèmia Espanyola]].

Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola|guerra contra  Napoleó]].

Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola|guerra contra  Napoleó]].

{{cita|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores van aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols van recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».|[[José Álvarez Junco]]}}

{{cita|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores van aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols van recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».|[[José Álvarez Junco]]}}

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de  defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de  defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destinació en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]].  La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destinació en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]].  La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].