Canvis

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que [[Antonio Machado]] va denominar ''les dos Espanyes''. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com [[Catalunya]], [[Comunitat Valenciana|Valéncia]], [[País Vasc]], [[Principat d'Astúries|Astúries]] i [[Andalusia]]. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot van ser aquelles [[classe social|classes]] més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents o chicotets llauradors propietaris, etc.) que despuix de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que [[Antonio Machado]] va denominar ''les dos Espanyes''. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com [[Catalunya]], [[Comunitat Valenciana|Valéncia]], [[País Vasc]], [[Principat d'Astúries|Astúries]] i [[Andalusia]]. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot van ser aquelles [[classe social|classes]] més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents o chicotets llauradors propietaris, etc.) que despuix de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

El número de víctimes civils encara es discutix, pero són molts els que convenen a afirmar que la xifra se situaria entre 500.000 i 1.000.000 de persones. Moltes d'estes morts no van ser degudes als combats, sino a les eixecucions sumàries, ''passejos'', que abdós bans van dur a terme en la retaguàrdia, de forma més o menys sistemàtica o descontrolada. Els abusos es van centrar en tots aquells sospitosos de simpatisar en el bando contrari. En el bando nacional es va perseguir principalment a sindicalistes i polítics republicans (tant d'esquerres com de dretes), mentres en el bando republicà esta repressió es va dirigir preferentment cap als falangistes, burguesos, aristócrates, militars, simpatisants de la dreta o sospitosos de ser-ho, sacerdots i llaics de la Església Catòlica, arribant a cremar convents i esglésies i assessinant a tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants. És incalculable la pèrdua en el patrimoni històric i artístic de l'Església Catòlica, puix es van destruir uns 20.000 temples —Entre ells unes quantes catedrals— Incloent la seua ornamentació (retaules i imàgens) i arxius.<ref>[http://www.artehistoria.com/frames.htm?http://www.artehistoria.com/histesp/contextos/7229.Htm «L'Església i la guerra civil»], per [[Javier Tusell]].</ref><ref>[http://www.sbhac.net/Republica/TextosIm/Biblio/BiblioGCe.Htm ''Sobre la Guerra Civil, la seua gran producció bibliogràfica i les seues chicotetes llacunes d'investigació''], per Juan García Durán.</ref>

El número de víctimes civils encara es discutix, pero són molts els que convenen a afirmar que la xifra se situaria entre 500.000 i 1.000.000 de persones. Moltes d'estes morts no van ser degudes als combats, sino a les eixecucions sumàries, ''passejos'', que abdós bans van dur a terme en la retaguàrdia, de forma més o menys sistemàtica o descontrolada. Els abusos es van centrar en tots aquells sospitosos de simpatisar en el bando contrari. En el bando nacional es va perseguir principalment a sindicalistes i polítics republicans (tant d'esquerres com de dretes), mentres en el bando republicà esta repressió es va dirigir preferentment cap als falangistes, burguesos, aristócrates, militars, simpatisants de la dreta o sospitosos de ser-ho, sacerdots i llaics de la Iglésia Catòlica, arribant a cremar convents i esglésies i assessinant a tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants. És incalculable la pèrdua en el patrimoni històric i artístic de l'Iglésia Catòlica, puix es van destruir uns 20.000 temples —Entre ells unes quantes catedrals— Incloent la seua ornamentació (retaules i imàgens) i arxius.<ref>[http://www.artehistoria.com/frames.htm?http://www.artehistoria.com/histesp/contextos/7229.Htm «L'Iglésia i la guerra civil»], per [[Javier Tusell]].</ref><ref>[http://www.sbhac.net/Republica/TextosIm/Biblio/BiblioGCe.Htm ''Sobre la Guerra Civil, la seua gran producció bibliogràfica i les seues chicotetes llacunes d'investigació''], per Juan García Durán.</ref>

Després de la guerra, la repressió franquiste es va cebar en el bando perdedor, iniciant-se una neteja de que fon crida ''Espanya Roja'' i de qualsevol element relacionat en la República, la qual cosa va conduir a molts a l'exili o a la mort. La economia espanyola tardaria décades a recuperar-se.

Després de la guerra, la repressió franquiste es va cebar en el bando perdedor, iniciant-se una neteja de que fon crida ''Espanya Roja'' i de qualsevol element relacionat en la República, la qual cosa va conduir a molts a l'exili o a la mort. La economia espanyola tardaria décades a recuperar-se.

Des de [[1808]], la societat espanyola intentava eixir d'una tradició [[absolutismo|absolutista]] que, a diferència de el restant dels països d'Europa, llastrava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de la unitat d'Espanya.

Des de [[1808]], la societat espanyola intentava eixir d'una tradició [[absolutismo|absolutista]] que, a diferència de el restant dels països d'Europa, llastrava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de la unitat d'Espanya.

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els [[Caciquisme|cacics]] i l'Església; uns burócrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències [[revolució|revolucionaries]] pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fora molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei [[Ferran VII d'Espanya|Fernando VII]]), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.<br />

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els [[Caciquisme|cacics]] i l'Iglésia; uns burócrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències [[revolució|revolucionaries]] pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fora molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei [[Ferran VII d'Espanya|Fernando VII]]), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.<br />

Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, la inseguritat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, la inseguritat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

{{VT|Anarquismo en Espanya}}

{{VT|Anarquismo en Espanya}}

=== L'Església i la Guerra Civil Espanyola<ref>''L'Església i la Guerra Civil Espanyola. L'Església espanyola en crisis. Desperteu!''. 8/3/1990. ''Watch Tower Bible and tract Society of Pennsylvania''.</ref> ===

=== L'Iglésia i la Guerra Civil Espanyola<ref>''L'Iglésia i la Guerra Civil Espanyola. L'Iglésia espanyola en crisis. Desperteu!''. 8/3/1990. ''Watch Tower Bible and tract Society of Pennsylvania''.</ref> ===

==== Canvi: [[Laicismo|Laicidad]] de l'Estat ====

==== Canvi: [[Laicismo|Laicidad]] de l'Estat ====

A l'octubre de [[1931]], [[Manuel Azaña]], que per a llavors ocupava la direcció del Govern republicà, va declarar:<ref>''El Sol'', 14 d'octubre de 1931: «Espanya ha deixat de ser catòlica. El problema polític consegüent és organisar l'Estat en forma tal que quede adequat a esta fase nova i històrica del poble espanyol».</ref>

A l'octubre de [[1931]], [[Manuel Azaña]], que per a llavors ocupava la direcció del Govern republicà, va declarar:<ref>''El Sol'', 14 d'octubre de 1931: «Espanya ha deixat de ser catòlica. El problema polític consegüent és organisar l'Estat en forma tal que quede adequat a esta fase nova i històrica del poble espanyol».</ref>

{{cita|Espanya ha deixat de ser catòlica...|''El Sol'', 14 d'octubre de 1931}}

{{cita|Espanya ha deixat de ser catòlica...|''El Sol'', 14 d'octubre de 1931}}

Actuant el seu govern d'acort en això. [[Separació Iglesia-Estado|Desvinculando l'Església de l'Estat]], mostrant aixina l'alvanç cap a un Estat Laic, en conseqüència els subsidis que s'otorgaven al clero van quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortisació de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorç i l'enterrament civil. Les reformes van ser interpretades com un atac cap a la [[Església Catòlica|Iglesia]]. El cardenal [[Pedro Segura i Sáenz]] es va lamentar d'este «''sever colp''» i va témer per la hegemonia eclesiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclesiàstica i el govern de la [[Segona República Espanyola]] s'anirien fent majors.<ref>''Història d'Espanya''. Bachillerat Matèria comuna. Ed. Almadrava.</ref>

Actuant el seu govern d'acort en això. [[Separació Iglesia-Estado|Desvinculando l'Iglésia de l'Estat]], mostrant aixina l'alvanç cap a un Estat Laic, en conseqüència els subsidis que s'otorgaven al clero van quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortisació de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorç i l'enterrament civil. Les reformes van ser interpretades com un atac cap a la [[Iglésia Catòlica|Iglesia]]. El cardenal [[Pedro Segura i Sáenz]] es va lamentar d'este «''sever colp''» i va témer per la hegemonia eclesiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclesiàstica i el govern de la [[Segona República Espanyola]] s'anirien fent majors.<ref>''Història d'Espanya''. Bachillerat Matèria comuna. Ed. Almadrava.</ref>

==== La guerra civil: una creuada ====

==== La guerra civil: una creuada ====

[[Image:Unio Republicana Nacionalista cantant l'Internacional durant la Guerra Civil.jpg|300px|thumb|right|Unió Republicana Nacionalista cantant l'Internacional durant la Guerra Civil baix la [[Real Senyera Valenciana]].]]

[[Image:Unio Republicana Nacionalista cantant l'Internacional durant la Guerra Civil.jpg|300px|thumb|right|Unió Republicana Nacionalista cantant l'Internacional durant la Guerra Civil baix la [[Real Senyera Valenciana]].]]

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un tipo religiós. La [[Església Catòlica]], el de la qual poder havia sigut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants van ser asassinats per revolucionaris oposats al colp militar, que equiparaven a l'Església Espanyola en la dreta. Es va saquejar i va agarrar foc a esglésies i monasteris. Davant d'esta barbàrie, l'Església va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «''tornar la nació al si de l'Església''».

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un tipo religiós. La [[Iglésia Catòlica]], el de la qual poder havia sigut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants van ser asassinats per revolucionaris oposats al colp militar, que equiparaven a l'Iglésia Espanyola en la dreta. Es va saquejar i va agarrar foc a esglésies i monasteris. Davant d'esta barbàrie, l'Iglésia va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «''tornar la nació al si de l'Iglésia''».

La realitat no era senzilla, puix alguns de que es trobaven en el bando republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi ([[País Basc]]), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per la qual cosa els capellans vascs van patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral ''nàs licet'' dels bisbes de [[Vitòria]] i [[Pamplona]], en la que diuen: {{cita|No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...<br />

La realitat no era senzilla, puix alguns de que es trobaven en el bando republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi ([[País Basc]]), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per la qual cosa els capellans vascs van patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral ''nàs licet'' dels bisbes de [[Vitòria]] i [[Pamplona]], en la que diuen: {{cita|No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...<br />

El cardenal [[Francisco Vidal i Barraquer]], arquebisbe de [[Tarragona]], qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en [[1943]].

El cardenal [[Francisco Vidal i Barraquer]], arquebisbe de [[Tarragona]], qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en [[1943]].

Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Església en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en què expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en què expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

{{Cita|Que l'Església, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

{{Cita|Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Església i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Església activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Església Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumfo de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Iglésia Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumfo de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

El [[20 de maig]] de [[1939]], en l'Iglesia de Santa Bárbara ([[Madrit]]), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el [[Moviment Nacional]] i l'Església van celebrar junts aquell triomf.

El [[20 de maig]] de [[1939]], en l'Iglesia de Santa Bárbara ([[Madrit]]), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el [[Moviment Nacional]] i l'Iglésia van celebrar junts aquell triomf.

En el mensage ''En immens goig'', difós per Ràdio Vaticà el 16 d'abril de 1939, el recentment triat papa [[Pius XII]] saludava el resultat de la guerra.<ref name="stanley" /><ref>''Navarra 1936: de l'esperança al terror''. VV.AA., Grup Cultural Altaffaylla, Tafalla, 2003, ISBN 84-930957-9-6.</ref>

En el mensage ''En immens goig'', difós per Ràdio Vaticà el 16 d'abril de 1939, el recentment triat papa [[Pius XII]] saludava el resultat de la guerra.<ref name="stanley" /><ref>''Navarra 1936: de l'esperança al terror''. VV.AA., Grup Cultural Altaffaylla, Tafalla, 2003, ISBN 84-930957-9-6.</ref>

</ref>

</ref>

::[[Agustí Centelles]]

::[[Agustí Centelles]]

::[[Pelai Més]], compilador de la sèrie de 169 fotos ''[[Martiri de l'Art i la destrucció de l'Església en l'Espanya roja]] '' (80 d'elles de Toledo).<ref>En elles, i en les procedents del monogràfic de 1938 de la reviste francesa ''[[l'Illustration]] '' es va muntar per l'Arquebisbat de Toledo en 2008 l'exposició ''[[Toledo, ciutat màrtir. 1936]] '' http://www.alfayomega.Es/reviste/2008/586/06_aquiahora1.Html</ref>

::[[Pelai Més]], compilador de la sèrie de 169 fotos ''[[Martiri de l'Art i la destrucció de l'Iglésia en l'Espanya roja]] '' (80 d'elles de Toledo).<ref>En elles, i en les procedents del monogràfic de 1938 de la reviste francesa ''[[l'Illustration]] '' es va muntar per l'Arquebisbat de Toledo en 2008 l'exposició ''[[Toledo, ciutat màrtir. 1936]] '' http://www.alfayomega.Es/reviste/2008/586/06_aquiahora1.Html</ref>

::[[Guglielmo Sandri]], tinent de l'eixèrcit italià, va prendre 4000 fotografies, recuperades en 1992.<ref>Miguel Mora [http://www.elpais.com/articulo/cultura/Espana/vista/fascista/italiano/elpepucul/20081106elpepicul_1/Tes ''Espanya, vista per un fasciste italià. El tinent Sandri va prendre 4.000 fotografies durant el seu servici en la Guerra Civil - El material, rescatat del fem, torna la memòria de la contesa a Roma''], El País 06/11/2008; [http://www.elpais.Com/fotogaleria/Album/guerra/tinent/Sandri/5942-1/elpgal/ ''Àlbum de guerra del tinent Sandri''] (quatre fotografies en la galeria del mateix artícul).</ref>

::[[Guglielmo Sandri]], tinent de l'eixèrcit italià, va prendre 4000 fotografies, recuperades en 1992.<ref>Miguel Mora [http://www.elpais.com/articulo/cultura/Espana/vista/fascista/italiano/elpepucul/20081106elpepicul_1/Tes ''Espanya, vista per un fasciste italià. El tinent Sandri va prendre 4.000 fotografies durant el seu servici en la Guerra Civil - El material, rescatat del fem, torna la memòria de la contesa a Roma''], El País 06/11/2008; [http://www.elpais.Com/fotogaleria/Album/guerra/tinent/Sandri/5942-1/elpgal/ ''Àlbum de guerra del tinent Sandri''] (quatre fotografies en la galeria del mateix artícul).</ref>