Llínea 18: |
Llínea 18: |
| En l'arribada del [[Renaiximent]] i, sobre tot, de l'[[Humanisme]], l'activitat filològica renaix en nova força, impolsada, sobre tot, per l'aparició de l'[[imprenta]] i l'edició de texts clàssics en este nou mig. Aixina, durant el [[segle XV]], italians com [[Aldo Manuzio]] o [[Angelo Poliziano]] es dediquen a l'estudi dels clàssics, l'estil dels quals imiten i editen els seus texts. En el [[segle XVI]] pot destacar-se a [[Jules César Scaliger]] o [[Henri Estienne]], que realizaren edicions crítiques de texts clàssics, senyalant les distintes variants crítiques, o l'holandés [[Erasme de Rotterdam]], entre atres. | | En l'arribada del [[Renaiximent]] i, sobre tot, de l'[[Humanisme]], l'activitat filològica renaix en nova força, impolsada, sobre tot, per l'aparició de l'[[imprenta]] i l'edició de texts clàssics en este nou mig. Aixina, durant el [[segle XV]], italians com [[Aldo Manuzio]] o [[Angelo Poliziano]] es dediquen a l'estudi dels clàssics, l'estil dels quals imiten i editen els seus texts. En el [[segle XVI]] pot destacar-se a [[Jules César Scaliger]] o [[Henri Estienne]], que realizaren edicions crítiques de texts clàssics, senyalant les distintes variants crítiques, o l'holandés [[Erasme de Rotterdam]], entre atres. |
| | | |
− | === Segle XVIII === | + | === Sigle XVIII === |
| En el [[sigle XVIII]], l'[[Ilustració]] i el renovat interés per la ciència en general fan renaixer l'interés filològic. Aixina, [[Richard Bentley]] instaura en [[Universitat de Cambridge|Cambridge]] els estudis clàssics i dona una definitiva espenta als estudis filològics; per primera volta supera a la filologia alexandrina al teorisar l'existència de la [[digamma]] en els texts homèrics. En esta nova etapa es corregixen els texts deteriorats o deformats, tornant-los a l'estil dels seus autors (''usus scribendi'') i a les circumstàncies de la seua época d'orige. | | En el [[sigle XVIII]], l'[[Ilustració]] i el renovat interés per la ciència en general fan renaixer l'interés filològic. Aixina, [[Richard Bentley]] instaura en [[Universitat de Cambridge|Cambridge]] els estudis clàssics i dona una definitiva espenta als estudis filològics; per primera volta supera a la filologia alexandrina al teorisar l'existència de la [[digamma]] en els texts homèrics. En esta nova etapa es corregixen els texts deteriorats o deformats, tornant-los a l'estil dels seus autors (''usus scribendi'') i a les circumstàncies de la seua época d'orige. |
| | | |
| En l'últim quart del [[sigle XVIII]], el terme filologia és rescatat per [[Friedrich August Wolf]], considerat pare de la filologia moderna. Wolf, en efecte, obri un nou periodo important per a l'història de les disciplines llingüístiques en sentit ampli. [[Ferdinand de Saussure]], pare de la llingüística moderna, considera la filologia de Wolf com un «moviment científic», que té per objecte d'estudi no sols la llengua sinó també la fixació, interpretació i comentari de texts, lo que li porta a ocupar-se de l'història lliteraria, les costums, les institucions, etc, utilisant un método propi: la crítica. Estes investigacions filològiques, segons Saussure, tenen el mèrit d'haver preparat el camí de la llingüística històrica. | | En l'últim quart del [[sigle XVIII]], el terme filologia és rescatat per [[Friedrich August Wolf]], considerat pare de la filologia moderna. Wolf, en efecte, obri un nou periodo important per a l'història de les disciplines llingüístiques en sentit ampli. [[Ferdinand de Saussure]], pare de la llingüística moderna, considera la filologia de Wolf com un «moviment científic», que té per objecte d'estudi no sols la llengua sinó també la fixació, interpretació i comentari de texts, lo que li porta a ocupar-se de l'història lliteraria, les costums, les institucions, etc, utilisant un método propi: la crítica. Estes investigacions filològiques, segons Saussure, tenen el mèrit d'haver preparat el camí de la llingüística històrica. |
| | | |
− | === Segle XIX === | + | === Sigle XIX === |
| El [[segle XIX]] és el segle del naiximent de la filologia comparada. La publicació, a mitat de segle, de la primera ''Gramàtica comparada'' per part de [[Franz Bopp]], va servir per a demostrar que es podien comparar les llengües entre elles. La filologia comparada pot considerar-se una conseqüència directa del moviment romàntic. Les ganes per coneixer el passat, tan pròpies del [[Romanticisme]], contribuixen a crear una mentalitat historicista, mentres que el desig de coneixer l'ànima dels pobles, per atre costat, també típicament romàntic, porta a l'estudi de la seua llengua i lliteratura. Gràcies a dits condicionaments, els romàntics miraren cap a les llengües i lliteratures clàssiques. I, en l'estudi de les llengües clàssicas, el método històric-comparatiu donà excelents resultats per a reconstruir una llengua de la que no es conservaven texts escrits, pero que podia presupondre's per la comparació de diverses llengües europees i asiàtiques, especialment el [[sànscrit]]: el [[proto-indoeuropeu]]. Molt pronte, els filòlecs centraren el seu interés en les llengües i lliteratures dels [[llengües romances|pobles romànics]], a l'estudi de les quals aplicaren els métodos de la filologia clàssica. Açò va donar lloc al naiximent de la filologia Romànica. En [[ecdòtica]], el filòlec [[Karl Lachmann]] va idear i aplicar un procediment per a reconstruir científicament texts perduts per mig de la comparació o colació d'errors comuns, que en el seu honor serà denominat [[método lachmanià]]. | | El [[segle XIX]] és el segle del naiximent de la filologia comparada. La publicació, a mitat de segle, de la primera ''Gramàtica comparada'' per part de [[Franz Bopp]], va servir per a demostrar que es podien comparar les llengües entre elles. La filologia comparada pot considerar-se una conseqüència directa del moviment romàntic. Les ganes per coneixer el passat, tan pròpies del [[Romanticisme]], contribuixen a crear una mentalitat historicista, mentres que el desig de coneixer l'ànima dels pobles, per atre costat, també típicament romàntic, porta a l'estudi de la seua llengua i lliteratura. Gràcies a dits condicionaments, els romàntics miraren cap a les llengües i lliteratures clàssiques. I, en l'estudi de les llengües clàssicas, el método històric-comparatiu donà excelents resultats per a reconstruir una llengua de la que no es conservaven texts escrits, pero que podia presupondre's per la comparació de diverses llengües europees i asiàtiques, especialment el [[sànscrit]]: el [[proto-indoeuropeu]]. Molt pronte, els filòlecs centraren el seu interés en les llengües i lliteratures dels [[llengües romances|pobles romànics]], a l'estudi de les quals aplicaren els métodos de la filologia clàssica. Açò va donar lloc al naiximent de la filologia Romànica. En [[ecdòtica]], el filòlec [[Karl Lachmann]] va idear i aplicar un procediment per a reconstruir científicament texts perduts per mig de la comparació o colació d'errors comuns, que en el seu honor serà denominat [[método lachmanià]]. |
| | | |
− | === Segle XX === | + | === Sigle XX === |
− | El [[segle XX]] contempla el naiximent de la [[lingüística]] moderna de la mà de [[Ferdinand de Saussure]]. Es fa necessari, llavors, distingir entre filologia i llingüística. A partir de l'[[estructuralisme]] llingüístic, la ciència llingüística va tindre un ampli desenroll durant el segle XX. No obstant, la filologia ha continuat la seua llabor centrada en els texts escrits. | + | El [[sigle XX]] contempla el naiximent de la [[lingüística]] moderna de la mà de [[Ferdinand de Saussure]]. Es fa necessari, llavors, distingir entre filologia i llingüística. A partir de l'[[estructuralisme]] llingüístic, la ciència llingüística va tindre un ampli desenroll durant el segle XX. No obstant, la filologia ha continuat la seua llabor centrada en els texts escrits. |
| | | |
| == Camps d'aplicació de la filologia == | | == Camps d'aplicació de la filologia == |