Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
36 bytes afegits ,  18:42 22 gin 2016
m
Llínea 472: Llínea 472:  
El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el sigle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|iglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. En Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha segut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai varen arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i sigle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, en el sigle XIX només destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia en la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals en les iglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'iglésia de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}
 
El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el sigle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|iglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. En Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha segut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai varen arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i sigle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, en el sigle XIX només destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia en la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals en les iglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'iglésia de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}
   −
== Segle XX ==
+
== Sigle XX ==
 
===El protectorat francès===
 
===El protectorat francès===
 
[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]]
 
[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]]
Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l'esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si esta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, pero l’obligava a tenir un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit atrament, el país no era gens sobirà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 otorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de la utilisació de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans van solicitar la seua entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fos possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França pero Espanya. Esta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat al principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}
+
Ya durant la qüestió d’Andorra, tal com relata l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar cap a Andorra com si esta fora un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admitia la soberania local, pero l’obligava a tindre un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit d'atra manera, el país no era gens soberà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del sigle XX s'havien de registrar en França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És açí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta només és de facto. És dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos soberans. La constitució de l'any [[1993]] otorga la soberania al poble andorrà, per lo que, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució de 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució de 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de l'utilisació de la força cada volta que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans varen solicitar la seua entrada en la Societat de Nacions en l'any [[1925]] pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fora possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. El perill més gran per Andorra no era França sino Espanya. Esta anava més allà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des de [[1924]] a [[1930]], Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat en el principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català en les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava en "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia als andorrans lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català en l'escola, adreçar-se en les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}
   −
=== De l'emigració a la Revolució del 1933 ===
+
=== De l'emigració a la Revolució de l'any 1933 ===
El principi del segle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau perquè això es produís. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perquè aixina fos possible, la vida a Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’[[agricultura]]. El [[comerç]] topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota mena de modernisació del país. Les festes com Nadal, Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’aquesta economia encara en crisi. Els anys 30 acabaran en esta línia i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernitzarà Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: Segona República Espanyola, Guerra Civil Espanyola i Segona Guerra Mundial. Gràcies a estos s'exigirà per primer cop el sufragi universal masculí, es voran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 215, 216, 217}}  
+
El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau perquè això es produíra. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perquè aixina fora possible, la vida en Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’[[agricultura]]. El [[comerç]] topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota classe de modernisació del país. Les festes com [[Nadal]], Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’esta economia encara en crisis. Els anys 30 acabaran en esta llínea i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernisarà a Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: [[Segona República Espanyola]], [[Guerra Civil Espanyola]] i [[Segona Guerra Mundial]]. Gràcies a estos s'exigirà per primera vegada el sufragi universal masculí, es voran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 215, 216, 217}}  
    
====I es va fer la llum====
 
====I es va fer la llum====
124 373

edicions

Menú de navegació