Canvis

|mapa=[[Image:Extensio del cors.GIF|200px|center]]

|mapa=[[Image:Extensio del cors.GIF|200px|center]]

}}

}}

El '''cors''' és un conjunt de dialectes toscans dividits en dos grups dialèctics principals: el cismontà i el oltramontà. Se parla en Còrcega i igualment al nort de Sardenya i en gran part de la regió italiana de la [[Toscana]]. Dit idioma soles té oficialitat en la Regió Francesa de Còrcega. No és ni més ni manco que la reunificació dels dialectes-llengües-idiomes d'orige ítalo-romanç (llatí) locals parlats en Còrcega i Toscana. El seu estatus de llengua com a tal és relativament recent (reivindicació que data dels anys huitanta del sigle XX) i no entrà en la definició general admesa de llengua romanç degut al seu gran paregut en el toscà i atres de ses variants.

El '''cors''' és un conjunt de dialectes toscans dividits en dos grups dialèctics principals: el cismontà i el oltramontà. Se parla en [[Còrcega]] i igualment al nort de [[Sardenya]] i en gran part de la regió italiana de la [[Toscana]]. Dit idioma soles té oficialitat en la Regió Francesa de Còrcega. No és ni més ni manco que la reunificació dels dialectes-llengües-idiomes d'orige ítalo-romanç (llatí) locals parlats en Còrcega i Toscana. El seu estatus de llengua com a tal és relativament recent (reivindicació que data dels anys huitanta del [[sigle XX]]) i no entrà en la definició general admesa de llengua romanç degut al seu gran paregut en el toscà i atres de ses variants.

N'hi ha una corrent que vol reunificar tots els dialectes del llatí locals-regionals d'orige italo-romanç de la regió francesa de Còrcega, nort de Sardenya, archipèlec de la Maddalena i tota la regió italiana de Toscana (cismontà, oltramontà, gallur, fiorentí, pistoiese, pesciatí o valdinievolese, lucchese, versiliese, viareggino, Pisano-Livorense, aretino-chianaiolo, sense i grossetà) i donar-li oficialitat de llengua romanç i posar-los com a idioma cooficial en tota la regió francesa de Còrcega (departaments: Alta Còrcega i Còrcega del Sur) i tota la regió italiana de la Toscana per a aixina d'alguna manera impedir que desaparega i per lo manco quede una llengua de reunificació que guarde tota la riquea cultural d'eixos dialectes, pareix ser que a esta corrent té el recolzament dels partits polítics nacionalistes de Còrcega i alguns partits polítics de la Toscana.

N'hi ha una corrent que vol reunificar tots els dialectes del llatí locals-regionals d'orige italo-romanç de la regió francesa de Còrcega, nort de Sardenya, archipèlec de la Maddalena i tota la regió italiana de Toscana (cismontà, oltramontà, gallur, fiorentí, pistoiese, pesciatí o valdinievolese, lucchese, versiliese, viareggino, Pisano-Livorense, aretino-chianaiolo, sense i grossetà) i donar-li oficialitat de llengua romanç i posar-los com a idioma cooficial en tota la regió francesa de Còrcega (departaments: Alta Còrcega i Còrcega del Sur) i tota la regió italiana de la Toscana per a aixina d'alguna manera impedir que desaparega i per lo manco quede una llengua de reunificació que guarde tota la riquea cultural d'eixos dialectes, pareix ser que a esta corrent té el recolzament dels partits polítics nacionalistes de Còrcega i alguns partits polítics de la Toscana.

El cors pertany al grup llingüístic ítalo-romanç. La llengua corsa es amprada en tota la illa salvo en les ciutats de Bonifacio i Calvi, a on encara se parla un dialecte liguri d'orige genovés. En les illes de la Maddalena, al nort de Sardenya, es parla el mateix cors que en Sartene. El dialecte de la regió Gallura, també al nort de Sardenya, és igualment paregut als dels parlants del sur de Còrcega, mentres que el propi sart deu ser considerat com a una llengua distinta, molt diferent del italià i de totes ses variants. Per eixemple, estos dialectes "no-sarts" de Sardenya tenen un plural en "-i" com en italià, mentres que el plual sart típic és en "-s", com en valencià, castellà o portugués. En tot i això, la influència d'atra llengua extinguida probàblement comú entre estes dos "llengues" i la pertinença a una Romania africana donen numerosos punts comuns als dos idiomes, reforçats per la llarga ocupació pisana i aragonesa que tingueren en comú abdós illes. El so cacuminal, compartit pel dialecte de Sartene i la majoria dels dialectes sarts, o la interjecció [a'jo], propi de les dos illes, els fa compartir punts encara més antics (anteriors, sense dubte algun, a la ocupació fenícia de les dos illes).

El cors pertany al grup llingüístic ítalo-romanç. La llengua corsa es amprada en tota la illa salvo en les ciutats de Bonifacio i Calvi, a on encara se parla un dialecte liguri d'orige genovés. En les illes de la Maddalena, al nort de Sardenya, es parla el mateix cors que en Sartene. El dialecte de la regió Gallura, també al nort de Sardenya, és igualment paregut als dels parlants del sur de Còrcega, mentres que el propi sart deu ser considerat com a una llengua distinta, molt diferent del italià i de totes ses variants. Per eixemple, estos dialectes "no-sarts" de Sardenya tenen un plural en "-i" com en italià, mentres que el plual sart típic és en "-s", com en valencià, castellà o portugués. En tot i això, la influència d'atra llengua extinguida probàblement comú entre estes dos "llengues" i la pertinença a una Romania africana donen numerosos punts comuns als dos idiomes, reforçats per la llarga ocupació pisana i aragonesa que tingueren en comú abdós illes. El so cacuminal, compartit pel dialecte de Sartene i la majoria dels dialectes sarts, o la interjecció [a'jo], propi de les dos illes, els fa compartir punts encara més antics (anteriors, sense dubte algun, a la ocupació fenícia de les dos illes).

Fins als principis del sigle XIX, el cors i l'italià estaven considerats com a dos formes d'una mateixa llengua, pensant-se que el cors era la forma parlà i el italià, la escrita. A partir del Segon Imperi francés, el cors s'independisa del italià, que deixa de ser la llengua oficial de l'illa, i tendix a ser percebut com a una llengua autònoma, especialment a través del lent desenroll de una lliteratura en expressió corsa.

Fins als principis del [[sigle XIX]], el cors i l'[[italià]] estaven considerats com a dos formes d'una mateixa llengua, pensant-se que el cors era la forma parlà i el italià, la escrita. A partir del Segon Imperi francés, el cors s'independisa del italià, que deixa de ser la llengua oficial de l'illa, i tendix a ser percebut com a una llengua autònoma, especialment a través del lent desenroll de una lliteratura en expressió corsa.

El moviment cultural cors no ha buscat realment impondre's com a llengua unificà en tota l'illa. Els llingüistes corsos parlen d'una llengua polinòmica; la seua ensenyança se fonamentada, abans de res, en cada una de les varietats locals i, despuix allò, en el coneiximent passiu de la totalitat dels parlants de la illa. Assistim, en tot i això, despuix alguns anys i segons els intelectuals, els creadors i els professionals de la comunicació a la emergència d'un "cors elaborat" relativament unificat.

El moviment cultural cors no ha buscat realment impondre's com a llengua unificà en tota l'illa. Els llingüistes corsos parlen d'una llengua polinòmica; la seua ensenyança se fonamentada, abans de res, en cada una de les varietats locals i, despuix allò, en el coneiximent passiu de la totalitat dels parlants de la illa. Assistim, en tot i això, despuix alguns anys i segons els intelectuals, els creadors i els professionals de la comunicació a la emergència d'un "cors elaborat" relativament unificat.