Canvis

Semanari dedicat al mon tauri fundat en 1922 per [[Vicent Miquel i Carceller]] (1890 -1940), que a partir de 1930 i fins sa desaparició en 1938 tindrà una enorme difusió i éxit en tota Espanya fins alcanzar el mig milló de eixemplars de tirada.

Semanari dedicat al mon tauri fundat en [[1922]] per [[Vicent Miquel i Carceller]] ([[1890]] -[[1940]]), que a partir de [[1930]] i fins la seua desaparició en [[1938]] tindrà una enorme difusió i éxit en tota [[Espanya]] fins alcanzar el mig milló de eixemplars de tirada.

La colecció d'este títul en la Biblioteca Nacional de Espanya está incompleta, i comensa en el segon any d'edició, el 13 de giner de 1923, en el “toque” número 39, denominació que donaba a la secuencia de les entregues semanals, que comensaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que tamé editaba alguns números extraordinaris en motivu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepasar el mig centenar de pàgines.

La colecció d'este títul en la [[Biblioteca Nacional de Espanya]] está incompleta, i comensa en el segon any d'edició, el [[13 de giner]] de [[1923]], en el “toque” número 39, denominació que donaba a la secuencia de les entregues semanals, que comensaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que també editaba alguns números extraordinaris en motivu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepasar el mig centenar de pàgines.

En el subtítul “semanario taurino defensor de la verdad”, es una publicació de diseny i contingut molt popular –aplegarà a tirar hasda 22.000 eixemplars -, que pera sa estampa utilisarà la tricromía, principalment en ses portades i contraportades pero tamé en pàgines interiors, ahon tamé s'utilicen diverses tintes pera sa impresió. Publicació molt ilustrada, ahon proliferen les fotografies, pero tamé inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de carácter tauri: retratos de mataors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins. Publica cróniques de corrides de bous, informacions, noticies i breus comentaris i chirigotes, utilisant moltes vegaes un estil sarcàstic, humorístic i burló. Te seccions com “Palmas y pitos, Avisos, Diccionario taurino, Toques de Clarín o Dietario de Clarín”, i ses pàgines centrals les dedica generalment a oferir una ficha dels diestros. Conta en corresponsals en provincies espanyoles i en alguns paisos americans, y entre les firmes dels texts apareixen les de Carlos Quevedo (Don Pamplinas), Alejo Arango, Pedro Mata, Alberto Iranzo, M. Barceló, Eladio Miragaya (delegat en Madrit) o la de Antonio C. Elorza (Granada); pero, com es habitual en les publicacions taurines, molts de ses colaboraors signen baix seudònims. Entre estos, Latiguillo -Chico, Taleguilla, Juan Verdades, Don Ista, Epifanio, Tranquilo, Juan Taurino, Alberto Sevillano, Ali -Atar, El Caballero Clarín, Curro Faroles, M. del Campo, Franqueza (Barcelona), Don Claro (Bilbao), Pepe Velay (Valladolid) o Don Imparcial (México). Se difundía tamé en México, San Francisco, Nueva York, Colombia o Caracas, y ses corresponsals en América foren, entre atres, Enrique Azarmendi o el fotógraf El Jarameño. Generalment, ses fotografíes no van firmaes, i va contar en dibuixants com Alvar y Pertegás. Els calendaris anuals, ahon publica estadístiques e inserta llàmines a color, solen comenzar en un Juí del any, escrit en vers i firmat baix el seudónim “Uno del Dos”.  

En el subtítul “semanario taurino defensor de la verdad”, és una publicació de diseny i contingut molt popular –aplegarà a tirar hasda 22.000 eixemplars -, que per a la seua estampa utilisarà la tricromía, principalment en ses portades i contraportades pero també en pàgines interiors, aon també s'utilicen diverses tintes per a la seua impresió.  

A partir d'abril de 1934 la direcció del semanari l'asumix el sevillà Alberto Escobar Huerta (1882), qui había sigut previament redactor-cap i era autor d'alguns dels artículs, qui a partir de 1936 apareixerà tamé com propietari, donantli al semanari el subtítul “revista gráfica taurina”, en un moment en el que lo seu fundador ya era un millonari editor.

Publicació molt ilustrada, aon proliferen les fotografies, pero tamné inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de carácter tauri: retratos de mataors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins.  

L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de once de juny de 1936. Com propietari de la capcelera, el citat Escobar solicitarà sa aparició, i a partir de 1953 comensarà a publicarse de nou i seguint la secuencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada.

 

 

 

L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de once de juny de 1936. Com a propietari de la capcelera, el citat Escobar solicitarà la seua aparició, i a partir de [[1953]] comensarà a publicarse de nou i seguint la secuencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada.