Canvis

La '''dacsa''' o '''paniç''' botànicament pertany a les herbàcees jagants (Zea mais), de la família de les gramínees. A diferència d’unes atres plantes tropicals, esta creix i prospera en qualsevol altitut; en [[Perú]], per eixemple, se la veu en terres situades a nivell de la mar lo mateix que a 4.700 m. És, per tant, l’única planta tropical cultivada freqüentment fòra dels tròpics en èxit.

La '''dacsa''' o '''paniç''' botànicament pertany a les herbàcees jagants (Zea mais), de la família de les gramínees. A diferència d’unes atres plantes tropicals, esta creix i prospera en qualsevol altitut; en [[Perú]], per eixemple, se la veu en terres situades a nivell de la mar lo mateix que a 4.700 m. És, per tant, l’única planta tropical cultivada freqüentment fòra dels tròpics en èxit.

A rant del descobriment d'[[Amèrica]], el [[cereal]] fon importat als països mediterràneus. [[Cristòfol Colom]] el portà a [[Espanya]] en [[1498]] i la seua sembra es feu en els camps de [[Castella]].  

A rant del descobriment d'[[Amèrica]], el [[cereal]] fon importat als països mediterràneus. [[Cristòfol Colon]] el portà a [[Espanya]] en [[1498]] i la seua sembra es feu en els camps de [[Castella]].  

Les espigues que es formen en la planta, una vegada desenrollades i madures constituïxen les conegudes panolles, tan apreciades quan estan tendres per a menjar-se-les torradetes al foc, afegint-los un pessic de sal. Dita panolla oferix uns grans, apretats i adherits a l’espigó (el suro o eix del mig), de brillant color [[groc]], [[blanc]] o [[roig|rogenc]], segons la varietat, que s’encontren protegits per unes fulles, correjoses quan es sequen, que els envolten, des del pedúncul fins a la mateixa punta, a l’hora que oculten la bellea multicolor de les moltíssimes llavors que tanquen en tota la seua llargària i que, en perfectes files, corren a lo llarc del suro.  

Les espigues que es formen en la planta, una vegada desenrollades i madures constituïxen les conegudes panolles, tan apreciades quan estan tendres per a menjar-se-les torradetes al foc, afegint-los un pessic de sal. Dita panolla oferix uns grans, apretats i adherits a l’espigó (el suro o eix del mig), de brillant color [[groc]], [[blanc]] o [[roig|rogenc]], segons la varietat, que s’encontren protegits per unes fulles, correjoses quan es sequen, que els envolten, des del pedúncul fins a la mateixa punta, a l’hora que oculten la bellea multicolor de les moltíssimes llavors que tanquen en tota la seua llargària i que, en perfectes files, corren a lo llarc del suro.