Canvis

== Segle XX ==

== Segle XX ==

===El protectorat francès===

===El protectorat francès===

[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Exemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]]

[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]]

Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l’esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si aquesta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonització. La nació colonitzada o bé era gestionada com un protectorat o bé depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, però l’obligava a tenir un governador local francès i a acceptar el dirigisme del Ministeri d’Afers Exteriors. Dit altrament, el país no era gens sobirà i França feia i desfeia com li convenia. L’altra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir amb el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariatges el país obté la independència, aquesta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, però en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 atorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d’aquesta data ja es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la legalitat. Així els coprínceps ja no interfereixen en la política del país. Tan és així que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O sigui, amb la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Però en aquells anys les coses no anaven d’aquesta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francès, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilitzar-se perquè es reconegui la seva particularitat. Així el partit polític Unió Andorrana lluitava perquè és creés l’estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perquè aquesta intervingués davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava mitjançant la utilització de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans van sol·licitar la seva entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 però aquesta els la va rebutjar sota el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perquè així fos possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a veure. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França però Espanya. Aquesta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitud clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar aquest fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instal·lat al principat "com si estigués a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyament. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perquè considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolitzar". França, que detestava aquest comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos sol·licitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava aquestes actituds. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perquè se'ls reconegués com un estat-nació independent. Un desig que es veia en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}

Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l'esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si esta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonització. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o bé depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, però l’obligava a tenir un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit altrament, el país no era gens sobirà i França fea i desfea com li convenia. L'altra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariatges el país obté la independència, aquesta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 atorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d’aquesta data ja es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la legalitat. Així els coprínceps ja no interfereixen en la política del país. Tan és així que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O sigui, amb la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Però en aquells anys les coses no anaven d’aquesta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilitzar-se perquè es reconegui la seua particularitat. Així el partit polític Unió Andorrana lluitava perquè és creés l’estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perquè esta intervingués davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de la utilisació de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans van solicitar la seva entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 però aquesta els la va rebujar sota el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué així fos possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a veure. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França però Espanya. Esta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitud clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar aquest fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instal·lat al principat "com si estigués a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perquè considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolitzar". França, que detestava este comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos sol·licitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perqué se'ls reconegués com un estat-nació independent. Un desig que es veia en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}

=== De l'emigració a la Revolució del 1933 ===

=== De l'emigració a la Revolució del 1933 ===