2648
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 8:
Llínea 8: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
sense resum d'edició
Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el [[Idioma espanyol|castellà]], el [[Idioma francés|francés]], el [[Idioma italià|italià]], el [[idioma portugués|portugués]], el [[idioma català|català]], el [[idioma gallec|gallec]], el [[idioma valencià|valencià]], el [[idima rumà|rumà]], i atres d emenor difusió (el [[Idioma asturlleonés|asturlleonés]], [[Idioma aragonés|aragonés]], el [[idioma occità|occità]], el [[llengua balear|balear]], etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda del Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) hasda pràcticament el sigle XIX.
Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el [[Idioma espanyol|castellà]], el [[Idioma francés|francés]], el [[Idioma italià|italià]], el [[idioma portugués|portugués]], el [[idioma català|català]], el [[idioma gallec|gallec]], el [[idioma valencià|valencià]], el [[idima rumà|rumà]], i atres d emenor difusió (el [[Idioma asturlleonés|asturlleonés]], [[Idioma aragonés|aragonés]], el [[idioma occità|occità]], el [[llengua balear|balear]], etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda del Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) hasda pràcticament el sigle XIX.
Actualment és idioma cooficial en la [[Ciutat del Vaticà]] junt al [[idioma italià|italià]]. En la [[Iglèsia Catòlica]], s'usava com a llengua llitúrgica hasda el Concili Vaticà II en els xixanta. També se gasten per als noms binaris de la clasificació científica del reine animal i vegetal, aixina com per a dominar figures o insititucions del mon del Dret.
El estudi del llatí, junt en el del grec clàssic, és part dels dits estudis clàssics, i aproximadament hasda els anys xixianta fon estudi casi imprescindible en les Humanitats. El alfabet llatí, derivat del alfabet grec, encara és el alfabet més usat del mon en diverses variants d'una llengoa a un atra.
== Periodos en l'història de la llengua llatina ==
L'història del llatí comença en el sigle VIII a. C. i arriba, per lo manco, hasda la Edat Mija; se pot distinguir estos periodos:
*Arcaic: desde que naix hasda que la societat romana entra en la òrbita cultural de Grècia (helenisació): VIII - II a. C. Autors destacats d'este periodo son Apio Claudio el Cec, Livio Andrònico, Nevio, Ennio, Plauto, Terencio.
*Clàssic: en una època de profunda crisis econòmica, política i cultural, la élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a la administració i escoles) i un llatí lliterari. És laEdat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.
*Postclàssic: la llengua parlada se va alluntant progresivament de la llengua estàndar, que la escola tracta de conservar, i de la llengua lliteraria. Esta distància creixquent farà que de les diverses maneres de parlar llatí naixquen les llengües romàniques. I la llengua escrita, que inevitablement també s'allunta, encara que manco, de la del periodo anterior, se transforma en el llatí escolàstic o curial.
*Tardiu: els pares de la Iglèsia comencen a preocupar-se per escriure un laltí més pur i lliterari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians. A este periodo perteneixen Tertulià, Jerònim de Estridó (Sant Jerònim) i Sant Agustí.
*Medieval: el laltí com se coneixia ya no és parlat, per ende, el llatí lliterari es refugia en la Iglèsia, en la Cort i en la escola, convertint-se en el vehicul de comunicació universal dels intelectuals medievals. Mentres, el laltí vulgar continuava la seua evolució a ritme acelerat. Ya que les llengües romances foren apareguent poc a poc, unes ans que atres, i perque el laltí seguia siguent utilisat com a lingua franca i culta, no se pot donar una data en la que se deixà de utilisar com a llengua materna.
*Renacentista: en el Renaiximent la mirada dels humanistes es torna pac a la Antiguetat clàssica, i el us del llatí cobrà nova força. Petrarca, Erasmo de Rotterdam, Luis Vives, Antonio de Nebrija i molts astres escriuen ses obres en llatí, ademés de que en sa pròpia llengua.
*Científic: la llengua llatina sobreviu en escritors científics hasda be entrat el sigle XVIII. René Descartes, Isaac Newton, Baruch Spinoza, gottfried Leibniz escrigueren algunes de ses obres en llatí..
== Origens i expansió ==
[[Image:Laci.png|thumb|left|200px|Regió del [[Laci]], d'a on va sorgir el llatí.]]
El llatí apareix cap al any 1000 a. C. en el centre de Itàlia, al sur del riu Tíber, en els Apenins i el mar Tirré al oest, en una regió dita Latium (Laci), de a on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.
En els primers sigles de Roma, desde la fundació al sigle IV a. C., el llatí era una llengua tosca, que apenes podia tindre manifestacions lliteraries o científics, que tenia una extensió territorial llimitada: Roma i algunes parts d'Itàlia, i un apoblació escasa. Era una llengua de campesins.
Aixina heu demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat de emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.
En este sentit, els llatins, desde època clàssica al manco, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.
Després del periodo de Dominació Etrusca i la invasió dels Galos (390 a. C.), la ciutat fon extendint el seu imperi per el rest de Itàlia. A finals del sigle IV a. C., Roma s'havia imposat als seus veins itàlics. Els etruscs deixaren sa impronta en la llengua i la cultura de Roma, pero els grecs, presents en la Magna Grècia, varen influir més en el llatí donant-li de un ric lèxic.
El llatí de la ciutat de Roma se va imposar a atres varietats d'atres costats delLaci, de les que apenes quedaren alguns retaços en el llatí lliterari. Açò va fer del llatí una llengua en molt poques diferències dialectals, al contrari de lo que pasà en grec. Pdem calificar pues, al llatí de llengua unitària.
Després, la conquista de noves provícnies per al territori, primer les Galies en César, hasda la de la Dacia (Rumania) per part de Trajano, va suposar la expansió del llatí per un inmens territori i la incorporació d'una ingent cantitat de nous parlants.
Paralelament a la expansió territorial de Roma, el llatí es va desenrollar com a llengua lliterària i com a lingua franca, al mateix temps que el grec, que havia tengut estos papers ans. Desde el sigle II a. C., en Plauto i Terencio, hasda el any 200 d. C. en Apyleyo tenim una forma de llatí que no té cap variació sustancial o una gran expansió territorial.
[[Categoria:Llengües]]
[[Categoria:Llengües]]
[[Categoria:Llingüística]]
[[Categoria:Llingüística]]