Canvis

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o [[pariatge]]) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de [[Lleida]], Arnau de Vall-Llebrera.   

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o [[pariatge]]) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de [[Lleida]], Arnau de Vall-Llebrera.   

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un [[pergamí]], en [[llatí]], i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel [[Papa De Roma|Papa de Roma]], i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país'' de facto''. Això explica que els mapes europeus indiquin ja Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.  

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un [[pergamí]], en [[llatí]], i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel [[Papa De Roma|Papa de Roma]], i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país'' de facto''. Això explica que els mapes europeus indiquin ya Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.  

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}  

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}  

Francesc Macià va organitzar una invasió per alliberar Catalunya de la dictadura amb l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] comptava amb voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven a [[França]]. Però el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup logístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, però finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Però la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar doncs a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>  

Francesc Macià va organitzar una invasió per alliberar Catalunya de la dictadura amb l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] comptava amb voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven a [[França]]. Però el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup logístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, però finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Però la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar doncs a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>  

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar  Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, proper a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el petit contingent de voluntaris es feia passar per miners. D’aquesta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perquè tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ja que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar  Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, proper a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el petit contingent de voluntaris es feia passar per miners. D’aquesta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perquè tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

</ref>  

</ref>  

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ja que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, després de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, després de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantenir neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per exemple, simpatitzaven amb l'ideari republicà col·locaven els colors de la bandera andorrana horitzonalment simulant l'horitzontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perquè ningú vulnerés la seva independència com a país.{{sfn|Soriano|2005}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web espacialitzat en història d'Andorra)}}</ref> Abans però de mirar amb lupa allò que va succeir al país recordem el context,

Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantenir neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per exemple, simpatitzaven amb l'ideari republicà col·locaven els colors de la bandera andorrana horitzonalment simulant l'horitzontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perquè ningú vulnerés la seva independència com a país.{{sfn|Soriano|2005}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web espacialitzat en història d'Andorra)}}</ref> Abans però de mirar amb lupa allò que va succeir al país recordem el context,

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ja insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

[[File:Bandera republicana andorrana.gif|thumb|Durant la 2a República Espanyola molts simpatitzants andorrans van utilitzar els colors de la banera andorrana en horitzontal.|left]]

[[File:Bandera republicana andorrana.gif|thumb|Durant la 2a República Espanyola molts simpatitzants andorrans van utilitzar els colors de la banera andorrana en horitzontal.|left]]

'''Durant la República:'''

'''Durant la República:'''

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ja feia temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francès, aquesta vegada se n'hi afegirà un altre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va veure perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència amb el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un estat. Dit altrament, la situació era semblant a aquella viscuda del cantó francès amb l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tingués la cosobirania sobre Andorra ja que aquesta derivava del feudalisme i Espanya ja no era un estat feudal. Per la qual cosa, la premsa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va aconseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que feia, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servei francès. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que amb la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe amb l'estat espanyol. Com que Espanya ja no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, amb l'entrada de la república aquesta nomenament tornà el seu lloc d'origen. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonitzador envers Andorra ja que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seves ingerències. El bisbe temia la República ja que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clergat el feien pensar en una possible execució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya feia temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francès, aquesta vegada se n'hi afegirà un altre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va veure perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència amb el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un estat. Dit altrament, la situació era semblant a aquella viscuda del cantó francès amb l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tingués la cosobirania sobre Andorra ya que aquesta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la premsa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va aconseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que feia, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servei francès. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que amb la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe amb l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, amb l'entrada de la república aquesta nomenament tornà el seu lloc d'origen. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonitzador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seves ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clergat el feien pensar en una possible execució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seva banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatitzaven amb el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] amb inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat després de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, aquests membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. A França es feia passar per partidari del partit xenòfob [[Front National]] i a Espanya per socialista. França qualificava la seva premsa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels projectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seva banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatitzaven amb el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] amb inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat després de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, aquests membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. A França es feia passar per partidari del partit xenòfob [[Front National]] i a Espanya per socialista. França qualificava la seva premsa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels projectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot després d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot després d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ja era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ja imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament però efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament però efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perquè, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en aquestes situacions on es podia veure que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ja que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a aquestes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perquè, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en aquestes situacions on es podia veure que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a aquestes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

*Miquel Adellach Torres (Llorts)

*Miquel Adellach Torres (Llorts)

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, després d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ja que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, després d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep sota el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ja que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que després els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep sota el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que després els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

=====L'abolició de la pena capital=====

{{AP|Ràdio Andorra}}

{{AP|Ràdio Andorra}}

[[File:Radio-andorra.jpg|left|thumb|Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.]]

[[File:Radio-andorra.jpg|left|thumb|Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.]]

Amb l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instal·lar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va néixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francès intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van adonar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Així el 1933 Ràdio Luxemburg es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburg]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mònaco]] o Luxemburg com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ja que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

Amb l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instal·lar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va néixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francès intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van adonar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Així el 1933 Ràdio Luxemburg es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburg]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mònaco]] o Luxemburg com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dues versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ja tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburg. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalitzar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Així es va adreçar al Luxemburg. Però com que el projecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dues versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburg. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalitzar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Així es va adreçar al Luxemburg. Però com que el projecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tard el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades amb la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte amb Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perquè ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ja estan sota control nazi). Precisament, tenint ja muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigeixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decideix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir literalment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tard el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades amb la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte amb Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perquè ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan sota control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigeixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decideix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir literalment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instal·lacions de Ràdio Andorra.]]

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instal·lacions de Ràdio Andorra.]]

Però el cert és que ja l'any [[1936]] el periòdic francès Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per exemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dóna extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va aconseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de butlletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia ofert les seves ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'ambaixada de Madrid on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals després de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de col·laboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condemnar a mort en rebel·lia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte amb el cercle familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals aconseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per exemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francès Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per exemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dóna extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va aconseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de butlletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia ofert les seves ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'ambaixada de Madrid on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals després de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de col·laboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condemnar a mort en rebel·lia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte amb el cercle familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals aconseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per exemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió després que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió després que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}