Canvis

|signatura =  

|signatura =  

}}

}}

'''Charles Louis Napoléon Bonaparte''' ([[París]], [[França]]; [[20 d'abril]] de [[1808]]–[[Londres]], [[Regne Unit]]; [[9 de giner]] de [[1873]]) fon l'únic president de la [[Segona Republica Francesa]] en [[1848]] i després el segon [[Segon Imperi francés|emperador dels francesos]] en [[1852]], baix el nom de '''Napoleó III''', sent l'últim [[monarca]] que regnà sobre [[França|este païs]].

'''Charles Louis Napoléon Bonaparte''' ([[París]], [[França]]; [[20 d'abril]] de [[1808]]–[[Londres]], [[Regne Unit]]; [[9 de giner]] de [[1873]]) fon l'únic president de la [[Segona Republica Francesa]] en [[1848]] i després el segon [[Segon Imperi francés|emperador dels francesos]] en [[1852]], baix el nom de '''Napoleó III''', sent l'últim [[monarca]] que regnà sobre [[França|este país]].

Naixcut en el si de la [[Casa de Bonaparte|dinastia Bonaparte]], fon fill de [[Lluïs Bonaparte]], rei d'[[Holanda]], i de [[Hortensia de Beauharnais]], filla de l'[[Josefina de Beauharnais|emperatriu Josefina]]. Degut al seu parentesc en [[Napoleó|Napoleó I]], se convertí en l'hereu llegítim dels drets dinàstics després de les morts successives del seu germà major i [[Napoleó II]].

Naixcut en el si de la [[Casa de Bonaparte|dinastia Bonaparte]], fon fill de [[Lluïs Bonaparte]], rei d'[[Holanda]], i de [[Hortensia de Beauharnais]], filla de l'[[Josefina de Beauharnais|emperatriu Josefina]]. Degut al seu parentesc en [[Napoleó|Napoleó I]], se convertí en l'hereu llegítim dels drets dinàstics després de les morts successives del seu germà major i [[Napoleó II]].

La seua filosofia política és una barreja de [[romanticisme]], de [[lliberalisme]] autoritari i de [[socialisme utòpic]], encara que en els últims anys fon insigne defensor del [[tradicionalisme]] i de la civilisació [[Catolicisme|catòlica]]. Volgué significar una reparació front al [[anticlericalisme]] i el [[ateisme]] de la [[Revolució francesa]]. Tingué una política d'expansió de la civilisació clàssica que, en la seua opinió, França representava, front al sorgiment dels [[Estats Units]] i [[Alemanya]], potencies emergents de tipo [[Protestantisme|protestant]].

La seua filosofia política és una barreja de [[romanticisme]], de [[lliberalisme]] autoritari i de [[socialisme utòpic]], encara que en els últims anys fon insigne defensor del [[tradicionalisme]] i de la civilisació [[Catolicisme|catòlica]]. Volgué significar una reparació front al [[anticlericalisme]] i el [[ateisme]] de la [[Revolució francesa]]. Tingué una política d'expansió de la civilisació clàssica que, en la seua opinió, França representava, front al sorgiment dels [[Estats Units]] i [[Alemanya]], potencies emergents de tipo [[Protestantisme|protestant]].

Estava casat en [[Eugenia de Montijo]] (comtesa de Teba), una noble espanyola. En ella tingué un fill, [[Eugéne Bonaparte]] (1856-1879), qui a la mort de son pare se converté en el cap de la familia i fon cridat pels seus partidaris com Napoleó IV.

Estava casat en [[Eugenia de Montijo]] (comtesa de Teba), una noble espanyola. En ella tingué un fill, [[Eugéne Bonaparte]] ([[1856]]-[[1879]]), qui a la mort de son pare se converté en el cap de la familia i fon cridat pels seus partidaris com Napoleó IV.

Napoleó III  muigué exiliat en el Regne Unit en [[9 de giner]] de [[1873]]. Està soterrat en la Cripta Imperial de l'abadia de Saint Michael ([[Anglaterra]]).

Napoleó III  muigué exiliat en el Regne Unit en [[9 de giner]] de [[1873]]. Està soterrat en la Cripta Imperial de l'abadia de Saint Michael ([[Anglaterra]]).