127 521
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
mLlínea 1:
Llínea 1: − + − + − + − + − + − + − + Llínea 31:
Llínea 31: − +
Text reemplaça - 'València' a 'Valéncia'
{{en desenroll|Palau dels Borja|21|juny}}
{{en desenroll|Palau dels Borja|21|juny}}
El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat al núcleu antic de la ciutat de [[València]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[segle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de València]] des de [[1408]].
El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat al núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[segle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de [[1408]].
== Història de l'edifici ==
== Història de l'edifici ==
El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de València a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Església de Sant Llorenç (València)|església de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.
El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Església de Sant Llorenç (Valéncia)|església de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.
Des de la seua creació, el [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que el [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs a València a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]] el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.
Des de la seua creació, el [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que el [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs a Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]] el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.
L'any [[1494]] encara estava per acabar, segons el viager alemany [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que al seu pas per València escrigué: ''"València té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara"''.
L'any [[1494]] encara estava per acabar, segons el viager alemany [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que al seu pas per Valéncia escrigué: ''"Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara"''.
El Palau no va quedar conclòs fins [[1520]], quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Escolano]]).
El Palau no va quedar conclòs fins [[1520]], quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Escolano]]).
A finals del segle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], al segle XVIII, extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). El [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris van anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (València)|Teatre Principal]].
A finals del segle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], al segle XVIII, extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). El [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris van anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].
La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria al [[Palau del Real]].
La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria al [[Palau del Real]].
Quasi mig segle després, el [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establerta a [[València]] cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] el [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.
Quasi mig segle després, el [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establerta a [[Valéncia]] cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] el [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.
Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la [[Indústria sedera de València|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà a les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] (1862) i [[Constantí Llombart]] (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.
Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la [[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà a les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] (1862) i [[Constantí Llombart]] (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.
Pujals construirà una capella per a la residència familiar, a la zona que recau als jardins, allí es col·locaran dues làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856), els seus pares i la seua dona. El [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut a [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en 1860 es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última enla mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).
Pujals construirà una capella per a la residència familiar, a la zona que recau als jardins, allí es col·locaran dues làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856), els seus pares i la seua dona. El [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut a [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en 1860 es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última enla mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).
La [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i el [[1937]] estajaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].
La [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i el [[1937]] estajaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].
Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[València]].
Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[Valéncia]].
L'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instalar la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi va fer obres.
L'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instalar la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi va fer obres.