6408
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 14:
Llínea 14: + + + + + +
sense resum d'edició
Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant la unió amb [[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, més com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primer de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).
Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant la unió amb [[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, més com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primer de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).
En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut després de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tenir com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destinació en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més aviat universalista que localista, la qual cosa ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, la qual cosa permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].
[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg|thumb|right|300px|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]
La [[transició espanyola|transició política]] que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va ser gestant des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual ([[Constitució de 1978]] i [[estatuts d'autonomia]]), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics van adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en [[Catalunya]] ([[CIU]], [[Esquerra Republicana de Catalunya|ERC]]) i el [[País Vasc]] ([[PNB]], [[Eusko Alkartasuna|EA]] i la trucada [[esquerra abertzale]]); i substancialment menor en [[Navarra]] ([[NaBai]]) i [[Galícia]] ([[BNG]]). [[Canàries]] ([[Coalició Canària|CC]]), [[Andalusia]] ([[Partit Andalucista|PA]]) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com [[Regionalisme i nacionalisme a Espanya|regionalismes]]), basats en [[fet diferencial|fets diferencials]] de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.
== Referències ==
== Referències ==