Canvis

== Jesús en el cristianisme ==

== Jesús en el cristianisme ==

La figura de Jesús de Nazaret és el centre de totes les religions denominades cristianes, encara que hi ha diferents interpretacions sobre la seua persona.<ref>Atés que el cristianisme dista molt de ser una corrent uniforme de creències i pensament, per a parlar sobre Jesús en el cristianisme, caldria descriure les modalitats o concepcions cultivades per les distintes branques del cristianisme, també nomenades denominacions cristianes. Si be totes eixes concepcions són perfectament admissibles com a posicions de fe, expondre-les sense més en peu d'igualtat conduiria a cert relativisme que no donaria conte del fet innegable que unes són creències majoritàries i atres particulars, que unes van ser desestimades només després de llarcs debats i atres es van considerar heregies de manera contundent i des del primer moment.</ref> En general, per als cristians, Jesús de Nazaret és el protagoniste d'un acte únic <ref>La historicitat de la resurrecció de Jesús de Nazaret és un fet que diferència la religió cristiana de les religions gregues. Si, per a estes últimes, el temps és una entelèquia circular i repetitiva, que se succeïx a manera d'etern retorn, el cristianisme assumix des del principi una noció llineal del temps, en la qual la resurrecció és un fita històrica única sobre el qual s'ordena l'història passada i la futura. Veja Puech, Henry: ''El temps en el cristianisme''.</ref> i intransferible, pel qual l'home adquirix la possibilitat d'elevar-se per damunt de la seua naturalea caiguda i conseguir la salvació.<ref>En contraposició a les concepcions científiques que consideren l'home com la cima de l'evolució natural, la teologia cristiana considera que l'home és una espiritualitat ''caiguda''. Veja Josef Pieper: ''Les virtuts fonamentals''. Ed. Rialp Pp. 180.</ref> El dit acte es consumixc en la resurrecció de Jesús de Nazaret. La resurrecció és, per tant, el fet central del cristianisme i constituïx la seua esperança [[Soteriología|soteriológica]]. Com acte, és privatiu de la divinitat i inassequible a l'home. De forma més precisa, la ''encarnació'', la ''mort'' i la ''resurrecció'' compensen en tres actes successius els tres obstàculs que separaven, segons la doctrina cristiana, a Deu de l'home: la naturalea,<ref>La naturalea de Deu (increada) i la naturalea de l'home (criatura) estan separades per l'abisme ontològic de l'acte creatiu ''ex nihilo''</ref> el pecat<ref>La possibilitat del pecat és exclusiva de la voluntat de la criatura alluntada de Deu</ref> i la mort.<ref>Entendrit sobretot en el sentit ontològic (deixar de ser)</ref> Per la ''encarnació del Verp'', la naturalea divina es fa humana.<ref>{{Bíblia|Jn|1:14}}</ref> Per la ''mort'' de Crist, se supera el pecat i pel seu ''resurrecció'', la mort.<ref>Vladimir Lossky: ''Teologia mística de l'església d'orient''. Pp. 101</ref>

La figura de Jesús de Nazaret és el centre de totes les religions denominades cristianes, encara que hi ha diferents interpretacions sobre la seua persona.<ref>Atés que el cristianisme dista molt de ser una corrent uniforme de creències i pensament, per a parlar sobre Jesús en el cristianisme, caldria descriure les modalitats o concepcions cultivades per les distintes branques del cristianisme, també nomenades denominacions cristianes. Si be totes eixes concepcions són perfectament admissibles com a posicions de fe, expondre-les sense més en peu d'igualtat conduiria a cert relativisme que no donaria conte del fet innegable que unes són creències majoritàries i atres particulars, que unes van ser desestimades només després de llarcs debats i atres es van considerar heregies de manera contundent i des del primer moment.</ref> En general, per als cristians, Jesús de Nazaret és el protagoniste d'un acte únic <ref>La historicitat de la resurrecció de Jesús de Nazaret és un fet que diferència la religió cristiana de les religions gregues. Si, per a estes últimes, el temps és una entelèquia circular i repetitiva, que se succeïx a manera d'etern retorn, el cristianisme assumix des del principi una noció llineal del temps, en la qual la resurrecció és un fita històrica única sobre el qual s'ordena l'història passada i la futura. Vore Puech, Henry: ''El temps en el cristianisme''.</ref> i intransferible, pel qual l'home adquirix la possibilitat d'elevar-se per damunt de la seua naturalea caiguda i conseguir la salvació.<ref>En contraposició a les concepcions científiques que consideren l'home com la cima de l'evolució natural, la teologia cristiana considera que l'home és una espiritualitat ''caiguda''. Vore Josef Pieper: ''Les virtuts fonamentals''. Ed. Rialp Pp. 180.</ref> El dit acte es consumixc en la resurrecció de Jesús de Nazaret. La resurrecció és, per tant, el fet central del cristianisme i constituïx la seua esperança [[Soteriología|soteriológica]]. Com acte, és privatiu de la divinitat i inassequible a l'home. De forma més precisa, la ''encarnació'', la ''mort'' i la ''resurrecció'' compensen en tres actes successius els tres obstàculs que separaven, segons la doctrina cristiana, a Deu de l'home: la naturalea,<ref>La naturalea de Deu (increada) i la naturalea de l'home (criatura) estan separades per l'abisme ontològic de l'acte creatiu ''ex nihilo''</ref> el pecat<ref>La possibilitat del pecat és exclusiva de la voluntat de la criatura alluntada de Deu</ref> i la mort.<ref>Entendrit sobretot en el sentit ontològic (deixar de ser)</ref> Per la ''encarnació del Verp'', la naturalea divina es fa humana.<ref>{{Bíblia|Jn|1:14}}</ref> Per la ''mort'' de Crist, se supera el pecat i pel seu ''resurrecció'', la mort.<ref>Vladimir Lossky: ''Teologia mística de l'església d'orient''. Pp. 101</ref>

Històricament, el núcleu de la doctrina cristiana va quedar fixat en el [[Concili de Nicea]], en la formulació del [[Símbol Nicé]]. Este concili és reconegut per les principals denominacions cristianes: catòlics, ortodoxos i les diferents iglésies protestants.

Històricament, el núcleu de la doctrina cristiana va quedar fixat en el [[Concili de Nicea]], en la formulació del [[Símbol Nicé]]. Este concili és reconegut per les principals denominacions cristianes: catòlics, ortodoxos i les diferents iglésies protestants.