| La climatología italiana, si be te carácter mediterráneu, presenta notables variacions regionales. En primer lloc, per efecte de la seua considerable extensió en latitud: mijess anuals en [[Milán]] de 23 °C en juliol y 1,5 °C en giner, mientras que en [[Palermo]], dichas medias son de 26,2 y 11 °C. Per atra banda, degut a les condicions orográfiqueas: els [[Alps]], que actuen de barrera front als vents del Nort, registren les majors precipitacions (de 3.000 a 3.800 mm anuals); els Apeninos, por la seua part, establixen una clara distinció fins a les dos seues vertients: la tirrénica, que queda expoxta a les corrents húmedes de l'Oest, i la vertient adriática, a sotavent de dites influencies (menys de 500 mm anuals en Apulia). | | La climatología italiana, si be te carácter mediterráneu, presenta notables variacions regionales. En primer lloc, per efecte de la seua considerable extensió en latitud: mijess anuals en [[Milán]] de 23 °C en juliol y 1,5 °C en giner, mientras que en [[Palermo]], dichas medias son de 26,2 y 11 °C. Per atra banda, degut a les condicions orográfiqueas: els [[Alps]], que actuen de barrera front als vents del Nort, registren les majors precipitacions (de 3.000 a 3.800 mm anuals); els Apeninos, por la seua part, establixen una clara distinció fins a les dos seues vertients: la tirrénica, que queda expoxta a les corrents húmedes de l'Oest, i la vertient adriática, a sotavent de dites influencies (menys de 500 mm anuals en Apulia). |
− | El rest de planures italianes, encara que son numeroses, son d'escasa extensio, i se localisen preferentment en el llitoral tirrenic, formaes per importants rius ([[Arno]], [[Tiber]]) o per planures costeres (Maremma, Agro Pontino). La cadena dels Apenins constituixen la espina dorsal de la peninsula italiana, i en ella se distinguixen tres sectors: Els apenins septentrionals, els de menor altura i de formes més suaus; els Apenins centrals, tambe denominats Abruzos, que constituixen el sostre de la cadena, i presenten models de tipo carstico; per últim, els Apenins meridionals, que tenen el seu punt culminant en el mont Pollino. En les dos vertents de la cadena s'extenen formacions de colines, denominaes Subapenins o Antiapenins, destacant les de rebora 0, a on s'eleven alguns volcans ([[Vesubio]], mont Amiata, Camps Flegreos). | + | El rest de planures italianes, encara que son numeroses, son d'escasa extensio, i se localisen preferentment en el llitoral tirrenic, formaes per importants rius ([[Arno]], [[Tiber]]) o per planures costeres (Maremma, Agro Pontino). La cadena dels Apenins constituïxen la espina dorsal de la peninsula italiana, i en ella se distinguixen tres sectors: Els apenins septentrionals, els de menor altura i de formes més suaus; els Apenins centrals, tambe denominats Abruzos, que constituïxen el sostre de la cadena, i presenten models de tipo carstico; per últim, els Apenins meridionals, que tenen el seu punt culminant en el mont Pollino. En les dos vertents de la cadena s'extenen formacions de colines, denominaes Subapenins o Antiapenins, destacant les de rebora 0, a on s'eleven alguns volcans ([[Vesubio]], mont Amiata, Camps Flegreos). |