| La segona renaixença lliterària de l'occità tingué lloc en el [[sigle XIX]], baix el liderage de [[Frédéric Mistral]] i el [[Felibritge]] ([[Loïs Romieu]], [[Teodòr Aubanèl]], [[Josèp Romanilha]]) . En esta época, la llengua era utilisada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporàneus retornaren el prestigi perdut, dotaren l'occità d'una normativa i d'obres lliteràries. La seua acció estigué barrejada, a vegades, en una voluntat política. Els felibres digueren: «una nació que solament té una lliteratura, una nació que destruix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L''''occità''', baix la forma del provençal i la grafia avinyonesa, fon difòs més allà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la lliteratura mistraliana és estudiada en els [[Escandinàvia|països escandinaus]] i en [[Japó]]. | | La segona renaixença lliterària de l'occità tingué lloc en el [[sigle XIX]], baix el liderage de [[Frédéric Mistral]] i el [[Felibritge]] ([[Loïs Romieu]], [[Teodòr Aubanèl]], [[Josèp Romanilha]]) . En esta época, la llengua era utilisada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporàneus retornaren el prestigi perdut, dotaren l'occità d'una normativa i d'obres lliteràries. La seua acció estigué barrejada, a vegades, en una voluntat política. Els felibres digueren: «una nació que solament té una lliteratura, una nació que destruix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L''''occità''', baix la forma del provençal i la grafia avinyonesa, fon difòs més allà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la lliteratura mistraliana és estudiada en els [[Escandinàvia|països escandinaus]] i en [[Japó]]. |
− | Mistral ha segut l'únic autor occitaparlant recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li fon otorgat el [[premi Nobel de Llliteratura]] en [[1904]], compartit en el [[teatre|dramaturc]] [[Madrit|madrileny]] [[José Echegaray y Eizaguirre]]. La reforma llingüística mistraliana trobà el seu millor ''activista'' en [[August Fourès]] ([[1848]]-[[1891]]), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tart, atres escritors del Llenguadoc i del Llemosí, com [[Antonin Perbòsc]] ([[1861]]), [[Prospèr Estieu]] ([[1860]]) i [[Josèp Ros]] ([[1834]]-[[1905]]), intenten unificar la llengua. Restauraren la grafia clàssica i porgaren l'occità de galicismes. El sistema Perbòsc-Estieu es va convertir en la base de la grafia de l'occità modern. Més tart [[Loïs Alibert]] publicà en [[1935]], en [[Barcelona]], la ''Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians'', a on perfecciona la grafia. | + | Mistral ha segut l'únic autor occitaparlant recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li fon otorgat el [[premi Nobel de Lliteratura]] en [[1904]], compartit en el [[teatre|dramaturc]] [[Madrit|madrileny]] [[José Echegaray y Eizaguirre]]. La reforma llingüística mistraliana trobà el seu millor ''activista'' en [[August Fourès]] ([[1848]]-[[1891]]), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tart, atres escritors del Llenguadoc i del Llemosí, com [[Antonin Perbòsc]] ([[1861]]), [[Prospèr Estieu]] ([[1860]]) i [[Josèp Ros]] ([[1834]]-[[1905]]), intenten unificar la llengua. Restauraren la grafia clàssica i porgaren l'occità de galicismes. El sistema Perbòsc-Estieu es va convertir en la base de la grafia de l'occità modern. Més tart [[Loïs Alibert]] publicà en [[1935]], en [[Barcelona]], la ''Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians'', a on perfecciona la grafia. |