Canvis

Ya en el àmbit de la gramàtica, hauria que destacar els següents fenòmens: en el sistema verbal, la creació de formes compostes (normalment per mig de la combinació de habere en el participi passat d'atre verp) paraleles al paradigma sintètic ya existent; i la construcció de la passiva en el auxiliar ser i el participi del verp que es conjuga (el [[francés]] i el [[italià]] també s'utilisen ser com a auxiliar en els temps composts de verps de "estat" i "moviment").

Ya en el àmbit de la gramàtica, hauria que destacar els següents fenòmens: en el sistema verbal, la creació de formes compostes (normalment per mig de la combinació de habere en el participi passat d'atre verp) paraleles al paradigma sintètic ya existent; i la construcció de la passiva en el auxiliar ser i el participi del verp que es conjuga (el [[francés]] i el [[italià]] també s'utilisen ser com a auxiliar en els temps composts de verps de "estat" i "moviment").

Els sis casos de la declinació llatina es varen reduir i posteriorment es remplaçaren en frases prepositives (el rumà modern manté un sistema de tres casos, a lo millor per influència eslava; hasda el sigle XVIII també algunes variants romances de [[Suïssa]] tenien cas). Si en llatí no n'hi hava artículs, els romanços els desenrollaren a partir dels determinants; són sempre proclítics, manco en rumà, llengua en la que van posposts al substantiu.

Els sis casos de la declinació llatina es varen reduir i posteriorment es remplaçaren en frases prepositives (el rumà modern manté un sistema de tres casos, a lo millor per influència eslava; hasda el [[sigle XVIII]] també algunes variants romances de [[Suïssa]] tenien cas). Si en llatí no n'hi hava artículs, els romanços els desenrollaren a partir dels determinants; són sempre proclítics, manco en rumà, llengua en la que van posposts al substantiu.

En quant als demostratius, la majoria de les llengües romàniques conta en tres deíctics que expressen "cercania" (este), "distància mija" (eixe) i "llunt" (aquell). En tot ia ixò, el francés, el [[català]] i el [[rumà]] distinguixen sols dos térmens (u per a "proximitat" i atre per a "llunt"). El gènero neutre desaparegué en totes parts manco en [[Romania]] i [[Galícia]]. El orde sintàctic respon a la lliure disposició dels elements en la oració pròpia del llatí. Encara aixina domina ordenació sintagmàtica de subjecte + verp + objecte (encara que les llengües del surest permetixen major flexibilitat en la ubicació del subjecte).

En quant als demostratius, la majoria de les llengües romàniques conta en tres deíctics que expressen "cercania" (este), "distància mija" (eixe) i "llunt" (aquell). En tot ia ixò, el francés, el [[català]] i el [[rumà]] distinguixen sols dos térmens (u per a "proximitat" i atre per a "llunt"). El gènero neutre desaparegué en totes parts manco en [[Romania]] i [[Galícia]]. El orde sintàctic respon a la lliure disposició dels elements en la oració pròpia del llatí. Encara aixina domina ordenació sintagmàtica de subjecte + verp + objecte (encara que les llengües del surest permetixen major flexibilitat en la ubicació del subjecte).

== Canvis morfosintàctics ==

== Canvis morfosintàctics ==

El llatí de ser una marcà llengua sintètica passà a ser poc a poc una llengua analítica, en la que el orde de les paraules és el element de sintaxis necessari. Ya en el llatí arcaic començà a constatar-se'n la desestima d'este model i s'advertix el seu reemplaçament per un sistema de preposicions. Este sistema no se propicià de forma definitiva fins que varen ocorrer els canvis fonètics del llatí vulgar. Açò provocà quque el sistema de casos fora difícil de mantindre, perguen-los paulatinament en un lapsus relativament veloç.

El llatí de ser una marcà llengua sintètica passà a ser poc a poc una llengua analítica, en la que el orde de les paraules és el element de sintaxis necessari. Ya en el llatí arcaic començà a constatar-se'n la desestima d'este model i s'advertix el seu reemplaçament per un sistema de preposicions. Este sistema no se propicià de forma definitiva fins que varen ocorrer els canvis fonètics del llatí vulgar. Açò provocà que el sistema de casos fora difícil de mantindre, perguen-los paulatinament en un lapsus relativament veloç.

Alguns dialectes conservaren una part d'este tipo de flexió: el francés antic conseguí mantindre un sistema de casos en un nominatiu i un oblicu fins entrat el [[sigle XII]]. El occità antic també conservà un sistema paregut, aixina com el retrorromànic, que el va perdre fa uns 100 anys. El [[rumà]] encara preserva un separat genitiu-datiu en vestigis d'un vocatiu en les veus femenines.

Alguns dialectes conservaren una part d'este tipo de flexió: el francés antic conseguí mantindre un sistema de casos en un nominatiu i un oblicu fins entrat el [[sigle XII]]. El occità antic també conservà un sistema paregut, aixina com el retrorromànic, que el va perdre fa uns 100 anys. El [[rumà]] encara preserva un separat genitiu-datiu en vestigis d'un vocatiu en les veus femenines.

La distinció entre el singular i el plural es marcava en dos formes diferents en le s llengües romances. En el nort i en el oest de la llínea Spezia-Rimini, al nort d'[[Itàlia]], el singular usualment es distiguix del plural per una /s/ final, que es presenta en el antic plural acusatiu. Al sur ia l est d'esta mateixa llínea, es produix una ternància vocàlica final, provinent del nominatiu plural de la primera i de la segon declinanacio.

La distinció entre el singular i el plural es marcava en dos formes diferents en les llengües romances. En el nort i en el oest de la llínea Spezia-Rimini, al nort d'[[Itàlia]], el singular usualment es distiguix del plural per una /s/ final, que es presenta en el antic plural acusatiu. Al sur i a l'est d'esta mateixa llínea, es produix una ternància vocàlica final, provinent del nominatiu plural de la primera i de la segon declinacio.

[[Categoria:Llingüística]]

[[Categoria:Llingüística]]