320
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 62:
Llínea 62: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
sense resum d'edició
La primera gesta dels cantonals cartageners fon apoderar-se del Castell de San Julián, lo que va motivar un curiós telegrama del capità general del departament al ministre de Marina: "Castell San Julián enarbola bandera turca". Eixa "bandera turca" era en realitat la bandera roja de la República Federal, la primera bandera roja en l'història d'Espanya. Gálvez apasionà a la marineria en la seua inflamada oratòria i es va apoderar de l'esquadra fonejada en el port, que en eixe moment es componia de lo millor de l'Armada. En la flota en el seu poder va sembrar el terror en la costa mediterrànea pròxima, i fon declarat pirata i bona presa per decret del govern de Madrit. Ya en terra, va dirigir una marcah sobre Madrit que va ser desbaratada en Chinchilla. El cantó de Cartagena va acunyar la seua moneda pròpia, el "duro cantonal", i va resistir sis messos de guerra i independència.
La primera gesta dels cantonals cartageners fon apoderar-se del Castell de San Julián, lo que va motivar un curiós telegrama del capità general del departament al ministre de Marina: "Castell San Julián enarbola bandera turca". Eixa "bandera turca" era en realitat la bandera roja de la República Federal, la primera bandera roja en l'història d'Espanya. Gálvez apasionà a la marineria en la seua inflamada oratòria i es va apoderar de l'esquadra fonejada en el port, que en eixe moment es componia de lo millor de l'Armada. En la flota en el seu poder va sembrar el terror en la costa mediterrànea pròxima, i fon declarat pirata i bona presa per decret del govern de Madrit. Ya en terra, va dirigir una marcah sobre Madrit que va ser desbaratada en Chinchilla. El cantó de Cartagena va acunyar la seua moneda pròpia, el "duro cantonal", i va resistir sis messos de guerra i independència.
Dos fragates cantonals, l'Almansa i la Vitòria, ixqueren de Cartagena "cap a una potència estrangera" (és a dir, a Almeria), per a recaudar fondos. Al negar-se la ciutat a pagar, fon bombardejada i presa pels cantonalistes, quins se cobraren ells mateixos el tribut. El general Contreras, al mando de la flota, es va fer rendir honors al desembarcar, curiosament al son de la Marcha Real. A continuació, varen repetir gesta en Alacant i, de tornada a Cartagena, foren apressats com a pirates per les fragates acorassades HMS Swiftsure i SMS Friedrich Karl, britànica i alemanya respectivament.
Segons Emilio Castelar:
"Hi hagué dies d'aquell estiu en que creïem completament disolta la nostra Espanya. L'idea de la legalitat s'havia perdut en tals térmens que un empleat qualsevol de Guerra asumia tots els poders i ho notificava a les Corts, i els encarregats de donar i complir les lleis les desacataven sublevant-se o tanyent arrebat contra la legalitat. No es tractava allí, com en atres ocasions, de substituïr un Ministeri existent ni una forma de Govern a la forma admesa; es tractava de dividir en mil porcions la nostra pàtira, semblants a les que seguiren a la caiguda del califat de Còrdoba. De províncies arribaven les idees més estranyes i els principis més descabellats. Uns dien que anaven a resucitar l'antiga coronilla d'Aragó, com si les fòrmules del Dret modern foren conjurs de l'Edat Mija. Atres dien que anaven a construir una Galícia independent baix el protectorat d'Anglaterra. Jaén s'apercivia a una guerra en Granada. Salamanca tremolava per la clausura de la seua gloriosa universitat i l'eclipse del seu predomini científic [...] La sublevació vingué contra el més federal de tots els Ministeris possibles, i en el moment mateix en que l'Asamblea traçava un proyecte de Constitució, del qual el seus majors defectes provenien de la falta de temps en la Comissió i de la sobra d'impaciència en el Govern."
Més grau inclús era el problema de la Tercera Guerra Carlista, que campava pels seus respectes en total llibertat en les Vascongades, Navarra i Catalunya, i estesa la seua acció a tota la península a través de partides, mentres que el pretendent Carlos VII havia format en Estella un govern en el seus propis ministeris, que començava inclús a acunyar moneda, mentres que la connivència dels francesos els permetia rebre ajuda externa.
Sense temps per a que la Constitució de la República Federal poguera ser aprovada en les Corts, Pi y Margall es va vore en una situació crítica. Es negava a reprimir la rebelió dels cantons perque declarava, en tota lògica, que els sublevats no feen més que seguir la doctrina que ell havia proclamat, en vista d'allò, es va vore forçat a demetre el 18 de juliol, després de 37 dies de manament. D'esta forma va descriure les decepcions que li havia donat la política:
"Han segut tantes les meues amargures en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut en el govern la meua tranquilitat, el meu repós, les meues ilusions, la meua confiança en els hòmens, que constituïa el fondo del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, cents que no buscaven en la política sino la satisfacció dels seus apetits. He rebut mal per be..."
=== Proyecte de Constitució Federal ===
El proyecte de Constitució Federal de la Primera República Espanyola se desenrollava a lo llarc de 117 artículs organisats en 17 títuls.
En el seu primer artícul fixava lo següent:
"Componen la Nació Espanyola els estats d'[[Andalusia Alta]], [[Andalusia Baixa]], [[Aragó]], [[Astúries]], [[Balears]], [[Canàries]], [[Castella la Nova]], [[Castella la Vella]], [[Catalunya]], [[Cuba]], [[Extremadura]], [[Galícia]], [[Múrcia]], [[Navarra]], [[Puerto Rico]], [[Valéncia]], [[Regions Vascongades]]. Els Estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seues necessitats territorials.
Estos estats tindrien una "completa autonomia econòmic-administrativa i tota l'autonomia política compatible en l'existència de la Nació", aixina com "la facultat de donar-se una Constitució política" (artículs 92º i 93º)
El proyecte de Constitució preveïa en el seu Títul IV, ademés dels clàssics [[Poder Llegislatiu]], [[Poder Eixecutiu]] i [[Poder Judicial]], un quart [[Poder de Relació]] que seria eixercit pel President de la República.
El Poder Llegislatiu estaria en mans de les Corts Federals, que se compondríen de: Congrés i Senat, sent el Congrés una cambra de representació proporcional en un diputat "per cada 50.000 ànimes" que se renovaria cada dos anys, i el Senat una cambra de representació territorial sent triats quatre senadors per les Corts de cada u dels Estats.
El Poder Eixecutiu seria eixercit pel Consell de Ministres, del qual el seu President seria triat pel President de la República.
L'artícul 40 del proyecte disponia: "En l'organisació política de la Nació espanyola tot lo individual és de la pura competència del individu; tot lo municipal és del Municipi; tot lo regional és de l'Estat, i tot lo nacional, de la Federació". L'artícul següent declarava que "Tots els poders són electius, amovibles i responsables", i l'artícul 42 que "La sobirania residix en tots els ciutadans, i s'eixercix en representació seua pels organismes polítics de la República, constituïda per mig del sufragi universal".
El Poder Judicial residiria en el Tribunal Suprem Federal, que es compondria "de tres magistrats per cada Estat de la Federació" (artícul 73º) que mai serien triats pel Poder Eixecutiu ni el Poder Llegislatiu. Ademés establia que tots els tribunals serien colegiats i l'institució del Jurat per a tota classe de delictes.
El Poder de relació seria eixercit pel President de la República del qual el seu manament duraria "quatre anys, no sent inmediatament reelegible", com diu l'artícul 81º del proyecte.
=== Govern de Nicolás Salmerón ===
Després d'acceptar la dimissió de Pi y Margall, fon triat President del Poder Eixecutiu Nicolás Salmerón, en 119 vots a favor i 93 vots en contra.
El nou president, que era un republicà federal moderat, defenia la necessitat d'arribar a un enteniment en els grups més moderats o conservadors i una lenta transició cap a la república federal. La seua oratòria era demoledora. Francisco Silvela dia que Salmerón, en els seus discursos, només gastava un arma: l'artilleria. Antonio Maura caracterisava el to profesional d'En Nicolás dient que "sempre pareix que estiga dirigint-se als metafísics d'Albacete".
Ya durant la seua etapa com a Ministre de Gràcia i Justícia en el govern d'Estanisalo Figueras, va promoure l'abolició de la pena de mort, aixina com l'independència del poder judicial front al polític.
El seu nomenament va produïr una intensificació del moviment cantonaliste, per a el seu control tingué que recurrir a generals obertament contraris a la República Federal, manant sendes expedicions militars a Andalusia i Valéncia, al manament dels generals Pavia i Martínez Campos respectivament, que u tras atre anaren sometint als distints cantons, excepte el de Cartagena que resistiria fins al 12 de giner de 1874.
Els seus generals li solicitaren el "enterat" del govern i la seua firma per a eixecutar vàries sentències de mort a vàrios soldats desertors en el front carliste, imprescindible, segons ells, per a la recuperació de la disciplina de l'eixèrcit. Salmerón, home de principis lliberals molt avançats, es va negar a concedir el "enterat", i, tal com figura inscrit a la pedra del seu mausoleu, "bandonà el poder per no firmar una sentència de mort". De tal modo, va demetre el 6 de setembre.
[[Categoria:Història contemporànea d'Espanya]]
[[Categoria:Història contemporànea d'Espanya]]