320
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 62:
Llínea 62: + + + + + + + + + + + + + + + + +
sense resum d'edició
Els orígens d'esta nova ensenya es remonten a 1820. En eixe any el General Riego després de "reproclamar" la constitució de Càdis en Cabezas de San Juan va provocar durant un breu lapse de temps -a penes tres anys- l'obertura lliberal del govern de Ferran VII. Durant este periodo es va fundar la Milícia Nacional a la que se li varen assignar banderes morades en l'escut de Castella i Lleó. Poc va durar dita divisa puix eixe mateix any és substituida per una atra rojigualda en el lema Constitució en la seua franja central.
Els orígens d'esta nova ensenya es remonten a 1820. En eixe any el General Riego després de "reproclamar" la constitució de Càdis en Cabezas de San Juan va provocar durant un breu lapse de temps -a penes tres anys- l'obertura lliberal del govern de Ferran VII. Durant este periodo es va fundar la Milícia Nacional a la que se li varen assignar banderes morades en l'escut de Castella i Lleó. Poc va durar dita divisa puix eixe mateix any és substituida per una atra rojigualda en el lema Constitució en la seua franja central.
En 1823 el retornament de Ferran VII l'Absolutíssim acabà també en la pròpia Milícia Nacional. En 1843 baix el reinat d'Isabel II es va decretar per primera volta, el 13 d'octubre, l'unificació de la bandera d'Espanya. En dit decret regulador es va permetre als regiments que abans tingueren banderes morades l'us de tres corbate (que són els cordonsq ue pengen dels extrems superiors de les banderes) en els colors roig, groc i morat. Este és el principal antecedent de l'actual tricolor.
Després del desterro d'Isabel II, el Govern Provisional va canviar l'escut monàrquic substituïnt en ell a la corona real per la mural i afegix les columnes d'Hèrcules. Abdós símbols els va heretar l'escut que adorne la bandera tricolor en la Segona República. El breu reinat d'Amadeu I de Saboya va concloure en la proclamació de la Primera República. La bandera proyectada durant este règim emulava els colors revolucionaris de França: el roig, el blanc i el blau, modificació que no es va dur a terme per la seua curta duració i, en la restauració Canovista, la banera va recuperar els seus elements de 1843.
És en esta etapa (1875-1930) quan el Partit Federal va adoptar els colors de la Milícia Nacional de 1820 com a símbol de la facció antidinàstica i rebuig al sistema establit. Va començar a vore's la bandera tricolor en casins, periòdics i centres d'adscripició republicana. I fon tal el fort víncul d'estos colors en l'idea de República, de canvi i de progrés, durant els reinats d'Alfons XII, Alfonx XIII, la regència de Maria Cristina i les Dictadures de Primo de Rivera i Berenguer, que, en un arranc d'esponteneitat, una volta coneguts els primers resultats de les votacions del 12 d'abril de 1931, especialment en Madrit el poble va eixir al carrer duent insígnies, escarapeles i banderes en els tres colors de la República. El decret i l'artícul que otorgaren valor institucional al símbol no foren més que el refrendo oficial a un sentir popular. La bandera, filla del poble espanyol onejà des d'abril de 1931 en els màstils oficials, en l'eixèrcit i les embaixades i consulats d'Espanya per tot arreu. Per ad ella es va adaptar l'escut que en 1868 va triar el Govern Provisional: quartelat de [[Corona de Castella|Castella]], [[Regne de Lleó|Lleó]], [[Corona d'Aragó|Aragó]] i [[Regne de Navarra|Navarra]] en la Granada en punta, timbrat per coron amural i entre les dos columnes d'Hèrcules. Com a novetat destaca la seua menor grandària -1 m x 1 m-, la mateixa mida per a les tres franges i els flecs dorats en el contorn de les pertenecients al eixèrcit. Poc de temps onejà lliure esta bandera: dies després del 18 de juliol de 1936 fon substituïda per atres divises i apenes va sobreviure ofegada en la contenda. En el bando lleal les milícies preferiren casi sempre banderes roges o roginegres adornades en emblemes partidistes: falços i martells, punys tancats i atres símbols que arraconaren també l'escut oficial. A pesar de que gràcies a la creació de l'eixèrcit popular tornà a reglamentar-se com única la tricolor, en la pràctica la proliferació de banderes pròpies per part de les distintes unitats feu que no hi havera mai més una ensenya oficial.
El bando rebelde tingué en els seus inicis a la tricolor com a bandera, pero a partir d'agost es va prendre com a oficial la rogigualda anterior a 1931. El no dispondre de banderes pròpies i tindre qeu cobrir improvisadament de roig la franja morada (cosida o pintada) donà lloc a curioses insígnies rogigualdes en franges de la mateixa amplària i escut republicà en el seu centre. En febrer de 1938 es va canviar l'escut pel dels "Reis Catòlics" que no era un atre que el republicà en la corona real i sobre el pit de l'àguila negra de Sant Joan.
== Context social i econòmic ==
Les intencions de la República s'enfrontaren en la cruda realitat d'una economia mundial sumida en la Gran Depressió, de la que el món no es va recuperar fins després de la [[Segona Guerra Mundial]]. En térmens de forces socials, la Segona República va sorgir per que els oficials de l'eixèrcit no recolzaren al rei, en el que estaven molests per haver acceptat la dimisió de Primo de Rivera, i a un clima de creixent reivindicació de llibertats, drets per als treballadors i tases de d'esempleu creixents, lo que va resultar en alguns casos en enfrontaments de carrer, revoltes anarquistes, assessinats per grups extremistes d'u o atre bando, colps d'estat militars i folgues revolucionàries.
En Espanya l'agitació política va prendre ademés un cariu particular, sent l'Iglésia objectiu freqüent de l'esquerra revolucionària, que veïa en els privilegis que gojaven d'una causa més del malestar social que es vivia, lo qual es va traduïr moltes voltes en la crema i destrucció d'iglésies. La dreta conservadora, molt arraigada també en el país, se sentia profundament ofesa per estos actes i veïa perillar cada volta més la bona posició de que gojava front a la creixent influència dels grups d'esquerra revolucionària. Des del punt de vista de les relacions internacionals, la Segona República va patir un sever aillament, ya que els grups inversors estrangers presionaren als governs dels seus països d'orige per a que no recolzaren al nou règim, temerosos de les tendències socialistes que cobraven importància en el seu seny, terminaren per impondre una política de nacionalisacions sobre els seus negocis en Espanya. Per a comprendre açò és clarificador saber que la companyia Telefònica era un monopoli propietat de la nort-americana "International Telephone and Telegraph" (ITT), que els ferrocarrils i les seues operadores estaven fonamentalment en mans de capital francés, mentres que les elèctriques i els tranvies de les ciutats pertanyien a diferents empreses (majoritàriament britàniques i belgues). Com a conseqüència no hi hagué una sola nacionalisació durant el periodo republicà, pero, en tot i això, el respaldament de les potències fascistes va alentar a molts generals conservadors per a que planificaren insurreccions militars i colps d'estat. Les seues intencions se materialisarien primer en la Sanjurjada de 1932 i en el fallit colp de 1936, del qual el seu resultat incert va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. Per la seua part, les democràcies occidentals no recolzaren al règim republicà per por a un enfrontament armat, excepte en coyuntures molt específiques, lo que no va servir, en última instància, per a evitar la Segona Guerra Mundial.
La societat espanyola dels anys Trenta era fonalmentalment rural: un 45,5% de la població activa s'ocupava en l'agricultura, mentres que la resta se repartia a parts iguals entre l'indústria i el sector servicis. Estes sifres descriuen una societat que encara no havia experimentat la Revolució industrial. En quant a sindicats i partits polítics, el [[Partit Socialiste Obrer Espanyol]] (''Partido Socialista Obrero Español'', PSOE), del qual la seua llista fon la més votada per a les eleccions constituyents de 1931, contava en 23.000 afiliats; la seua organisació germana, el sindicat [[Unió General de Treballadors]] (''Unión General de Trabajadores, UGT) ya contava en 1922 en 200.000 afiliats; el sindicat anarquiste [[Confederació Nacinal del Treball]] (''Confederación Nacional del Trabajo'', CNT) tenia en setembre de 1931 uns 800.000 afiliats. Atres organisacions, com el [[Partit Comuniste d'Espanya]] (''Partido Comunista de España'', PCE) tenien una presència nominal i no cobraren força fins al començament de la Guerra Civil. En quant als nacionalismes, la "[[Lliga Regionalista de Catalunya]]" liderada per Francesc Cambó havia recolzat obertament la dictadura de Primo de Rivera, i per allò va pertànyer al marge de la política durant la República, mentres que atres partits polítics catalans, més escorats cap a l'esquerra o l'independentisme, foren els que tingueren major protagonisme; en el cas del [[País Vasc]] i [[Navarra]], cap mencionar que encara no s'havia consumat la trencada entre el [[Partit Nacionalista Vasc]] (PNV) i la [[Comunió Tradicionalista]] (CT), integrada esta última pels carlistes.
Respecte de les iniciatives de canvi socioeconòmic dels governs republicans, cap destacar les pujades dels salaris dels treballadors del camp dutes a terme durant el bieni social-assanyiste, invertides després durant el bieni radical-cediste, encaminades a millorar les condicions de vida en el mig rural. Atres iniciatives foren les ocupacions de terra i expropiacions ilegals en els moments inicials de la Guerra Civil com una manera de conseguir ingresos i recolzament popular per part del campesinat.