Canvis

'''Lleopolt Trénor Palavicino''', després d’estudiar Ingenieria Industrial fòra d’[[Espanya]], al tornar a [[Valéncia]] escomençà a escriure poesia en [[llengua valenciana]]. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals organisats per [[Lo Rat Penat]] en [[1893]], arribant a ser President de l’entitat. Acadèmic (ad eixe temps, Director) de Número de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]], medalla 28 (precisament, després de l’arquitecte Goerlich Lleó, la que em pertany des de 1973).

'''Lleopolt Trénor Palavicino''', després d’estudiar Ingenieria Industrial fòra d’[[Espanya]], al tornar a [[Valéncia]] escomençà a escriure poesia en [[llengua valenciana]]. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals organisats per [[Lo Rat Penat]] en [[1893]], arribant a ser President de l’entitat. Acadèmic (ad eixe temps, Director) de Número de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]], medalla 28 (precisament, després de l’arquitecte Goerlich Lleó, la que em pertany des de [[1973]]).

En [[1898]] publica ‘Flors de paper’, i cal llegir ses ‘Dos paraules’ inicials per a comprendre que pensa un valencià, patriota, quan es troba fòra del seu territori.

En [[1898]] publica ‘Flors de paper’, i cal llegir ses ‘Dos paraules’ inicials per a comprendre que pensa un valencià, patriota, quan es troba fòra del seu territori.

‘…mes allá en lo més fondo del cor covava una estranya anyorança. La mare qu’adormia a la nena ab les rondalles del vell temps, el retronar alegra de la traca, les albaes de les nits estrelades… tot resonava dins de mon pit… Y entre’ls afanys d’eixa esperanza y d’eixe amor, me semblava qu’aquell cant melodiós cantava les llahors de la pàtria… Anyorí la plaça de la Seu, la Capella de la Mare de Deu tota plena de flors y llums, l’aygua del pouet de Sant Vicent, els Altars dels Milacres, la bescuità i les falles, el tabalet y la dolsayna, la traca y les campanes. Enamorat des de llavors de la poesia valenciana, al tornar alegre de terres estranyes y al vore al llunt la primera barraca y la majestuosa silueta del nostre Micalet, sentí creixer més y més eixe amor… no se qui podrà reconeixer en mos pobrets cantars les sentides melodies del himne de patria, fe y amor, qu’encara resona vora’l Turia conmoguent tots los cors…’.

‘…mes allá en lo més fondo del cor covava una estranya anyorança. La mare qu’adormia a la nena ab les rondalles del vell temps, el retronar alegra de la traca, les albaes de les nits estrelades… tot resonava dins de mon pit… Y entre’ls afanys d’eixa esperanza y d’eixe amor, me semblava qu’aquell cant melodiós cantava les llahors de la pàtria… Anyorí la plaça de la Seu, la Capella de la Mare de Deu tota plena de flors y llums, l’aygua del pouet de Sant Vicent, els Altars dels Milacres, la bescuità i les falles, el tabalet y la dolsayna, la traca y les campanes. Enamorat des de llavors de la poesia valenciana, al tornar alegre de terres estranyes y al vore al llunt la primera barraca y la majestuosa silueta del nostre Micalet, sentí creixer més y més eixe amor… no se qui podrà reconeixer en mos pobrets cantars les sentides melodies del himne de patria, fe y amor, qu’encara resona vora’l Turia conmoguent tots los cors…’.

Algú podrà pensar (mal pensament) que són paraules i sentiments de jocs florals. Si això pensen, sàpien que Leopoldo Trenor naixqué en [[1870]], lo que vol dir que al guanyar la Flor Natural tenia només 23 anys, ¿qui li havia ensenyat a escriure, una llengua valenciana tan digna com la transcrita? Títuls significatius de ses obres: Floretes de la serra (¿Qué tindrán les floretes de la montanya/ que lo serrà no’n troba may de millors,/ Y a son poblet se pensa que no li guanya/ ni l’horta en primavera, qu’esclata en flors?), Ya soc valencià, La dona valenciana, Llunt de la pàtria, Nit d’albaes, etc.

Algú podrà pensar (mal pensament) que són paraules i sentiments de jocs florals. Si això pensen, sàpien que Leopoldo Trenor naixqué en [[1870]], lo que vol dir que al guanyar la Flor Natural tenia només 23 anys, ¿qui li havia ensenyat a escriure, una llengua valenciana tan digna com la transcrita? Títuls significatius de ses obres: Floretes de la serra (¿Qué tindrán les floretes de la montanya/ que lo serrà no’n troba may de millors,/ Y a son poblet se pensa que no li guanya/ ni l’horta en primavera, qu’esclata en flors?), Ya soc [[valencià]], La dona valenciana, Llunt de la pàtria, Nit d’albaes, etc.

Ell es confessa: ‘yo deprenía a amar a Valencia, com deprenen els llavis del fillet a besar a sa mare ans de balbucitar son tendre nom’. Està més que clar, que estem davant d’un verdader ‘amador de les glòries valencianes’. I tots els qui pensen enredrar en lo de ‘llengua llemosina’ fan un flac favor a la llengua catalana ‘unitària’, en tant que tindre mare llemosina, el català i el valencià, a lo manco destruïx l’unitat, com a germanes d’una mateixa mare occitana, que en tot cas seria filla del llatí, i que més dona per a ser germanes, i no la valenciana filla de la catalana, tindre la mateixa mare, i la mateixa yaya.

Ell es confessa: ‘yo deprenía a amar a [[Valéncia]], com deprenen els llavis del fillet a besar a sa mare ans de balbucitar son tendre nom’. Està més que clar, que estem davant d’un verdader ‘amador de les glòries valencianes’. I tots els qui pensen enredrar en lo de ‘llengua llemosina’ fan un flac favor a la llengua catalana ‘unitària’, en tant que tindre mare llemosina, el català i el [[valencià]], a lo manco destruïx l’unitat, com a germanes d’una mateixa mare occitana, que en tot cas seria filla del llatí, i que més dona per a ser germanes, i no la valenciana filla de la catalana, tindre la mateixa mare, i la mateixa yaya.

Portant hui a l’espai a Leopoldo Trenor y Palavicino, queda demostrat, sense cap dubte, que en el segle XIX, els escritors valencians, ademés de sa llengua, no catalana, tenien amor a sa pàtria, i que no se’ls passava pel cap, cap dependència ‘versus’ Barcelona o Catalunya. Trenor escrivia de la ‘mare’ valenciana, ‘donant nova vida a les runes, savia a la vella soca que no ha corcat lo temps ni desarraïllat la tempesta, esclatant en les tendres fulles d’una bona brotada… el llenguage dels avis viu encara en los llavis, y l’anima lleal y honrada, sofrida y corajosa de nostra (sí nostra) raça, no morirà jamay mentres bategue un cor desde Penyagolosa al Mongó…’.

Portant hui a l’espai a '''Leopoldo Trenor y Palavicino''', queda demostrat, sense cap dubte, que en el [[segle XIX]], els escritors valencians, ademés de sa llengua, no catalana, tenien amor a sa pàtria, i que no se’ls passava pel cap, cap dependència ‘versus’ [[Barcelona]] o [[Catalunya]]. Trenor escrivia de la ‘mare’ valenciana, ‘donant nova vida a les runes, savia a la vella soca que no ha corcat lo temps ni desarraïllat la tempesta, esclatant en les tendres fulles d’una bona brotada… el llenguage dels avis viu encara en los llavis, y l’anima lleal y honrada, sofrida y corajosa de nostra (sí nostra) raça, no morirà jamay mentres bategue un cor desde [[Penyagolosa]] al [[Mongó]]…’.

¿Anem a consentir que ara corquen la nostra vella soca i nos desarraïlen? Erren els qui aixina ho volen. ¡Els valencians no volem corcar-se, ni perdre les arraïls ‘nostres’, allà els qui ho vullguen. ¡Estan aviats!.

¿Anem a consentir que ara corquen la nostra vella soca i nos desarraïlen? Erren els qui aixina ho volen. ¡Els valencians no volem corcar-se, ni perdre les arraïls ‘nostres’, allà els qui ho vullguen. ¡Estan aviats!.

''Artícul publicat en el diari [[Valéncia Hui]] el 18-Decembre-2007.''

''Artícul publicat en el diari [[Valéncia Hui]] el 18-Decembre-[[2007]].''