3686
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
mLlínea 1:
Llínea 1: − El català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Al segle XX, a l'estat espanyol, s'interdí durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris d'Espanya no es retrobà l'oficialitat fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia. − A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals [7] mitjançant la Carta en favor del català. Val a dir que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès. − − ==Classificació == − El català té una classificació bastant complicada, ja que comparteix moltes característiques amb el castellà (iberoromània) i el francès (gal·loromània), i és la llengua més propera a l'occità. I és per això que, segons la font que es consulta, la classificació pot decantar-se cap a una banda o cap a l'altra. − − Segons l'Ethnologue, la seua classificació és la següent:[8] − − Llengües indoeuropees- − Llengües itàliques- − Llengües romàniques- − Llengües italooccidentals- − Llengües italooccidentals de l'oest- − Llengües gal·loibèriques- − Llengües iberoromàniques- − Llengües Iberoromàniques de l'est- − Català − − − En efecte, en comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Més recentment, a causa del gran parentesc que té amb l'occità, es tendeix a considerar que forma junt amb l'occità una branca occitanoromànica de les llengües neollatines. Llínea 40:
Llínea 20: − − Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic: − Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU, FLORE → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore). − Trets comuns amb l'occità: − El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] ei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou...) − Trets que l'oposen al gal·loromànic: − Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna ['ʎunə], català occidental lluna ['ʎunɛ/a], occità luna ['lyno], francès lune ['lyn]). − Trets que l'oposen al castellà: − Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra ['tɛra]/['tɛrə]; FOCUS → foc [fɔk]) − Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica): − Reducció del diftong AU a O oberta (CAULIS, PAUCU → col, poc). − Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques): − El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE, FACTU → *lleit, *feit → llet, fet) − Tret de la Romània occidental: − Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU → cabra, cadena, segur) − Trets comuns gal·loromànics: − Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave). − Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de fonemes sords finals quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora. Aquestes sonoritzacions afecten als fonemes [s], [t], [p], [ʃ], [k] i [tʃ] convertint-se en [z], [d], [b], [ʒ], [ɡ] i [ʤ]. Exemples (en pronunciació valenciana): "els homes" [els] i [ɔmes] -> [elzɔmes]; "peix bo" [pejʃ] i [bɔ] -> [pejʒbɔ]; "blat bord" [blat] i [boɾ(t)] -> [blad'boɾ(t)]. − Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament) − Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE, VINU → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en el dialecte septentrional, ço és el rossellonès. − Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p]... − Trets específics: − El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània: − -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE, CREDIT →peu, (ell) creu) − -C + e, i, final →-u (CRUCEM →creu) − Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu. − Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània): − Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa. − Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE → cuixa, peix) − /k/ + [e], [i], [j] → *[ʦ] → [s]; CAELU → cel [sɛl]. − /g/ + [e], [i], [j] → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; GELU → gel [ʤɛl]/[ʒɛl]. − /j/ → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; IACTARE → gitar [ʤi'tar]/[ʤi'ta]/[ʒi'ta] − -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE → muller; CABALLU → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, els quals la geminació s'ha simplificat; AURICULA → *oric'la → orella; UETULUS → *vet'lu → vell. − -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNUS → any tret compartit amb el castellà. − Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques. − Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND-> -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional. − Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ll], intel·ligent [ll]>[l]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques; llevat pel [ʎʎ]. − − Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília. − Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los) − Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [kin'zaɲs]. − Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida). − El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases). − Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses). − Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain. − Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí). − − ===Lèxic === − El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià). − − FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTUS > ventana (esp.), janela (port.) − MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.) − MATUTINU > matí (oc. matin, fr. matin, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.), − PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FAVOLARE > hablar (esp.), falar (port.). − TABULA > taula (oc. taula, fr. table, ) i MENSA > mesa (esp. i port.). − − El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig, puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja). − − En 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental. − − No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són: − − Català occidental: − Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u. − La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/. − La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e]. − La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i tortosí). − Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca. − Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens. − Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal... − − Català oriental: − Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (es mantén /o/ a bona part de Mallorca). − La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/. − Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]). − Tendència al ieisme (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui"). − La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears). − Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi. − La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves. − Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda... −
Revertides les edicions de 88.2.126.136 (discussió); s'ha recuperat la última versió de Admin
{{esbos}}
{{esbos}}
El '''Català''' és una [[llengua romanç]] parlada per 4,4 millons de persones.
El '''Català''' és una [[llengua romanç]] parlada per 4,4 millons de persones.
== Orige de la Llengua Catalana ==
== Orige de la Llengua Catalana ==
== Característiques del Català ==
== Característiques del Català ==
=== Vocalisme ===
=== Vocalisme ===
=== Consonantisme ===
=== Consonantisme ===
=== Morfologia ===
=== Morfologia ===
=== Sistema d'escritura ===
=== Sistema d'escritura ===
== Dialectes de Català ==
== Dialectes de Català ==
=== Català septentrional, o rossellonés ===
=== Català septentrional, o rossellonés ===