Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 1:
Llínea 1: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + Llínea 20:
Llínea 39: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
sense resum d'edició
{{esbos}}
{{esbos}}
El '''Català''' és una [[llengua romanç]] parlada per 4,4 millons de persones.
El '''Català''' és una [[llengua romanç]] parlada per 4,4 millons de persones.
El català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Al segle XX, a l'estat espanyol, s'interdí durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris d'Espanya no es retrobà l'oficialitat fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia.
A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals [7] mitjançant la Carta en favor del català. Val a dir que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.
==Classificació ==
El català té una classificació bastant complicada, ja que comparteix moltes característiques amb el castellà (iberoromània) i el francès (gal·loromània), i és la llengua més propera a l'occità. I és per això que, segons la font que es consulta, la classificació pot decantar-se cap a una banda o cap a l'altra.
Segons l'Ethnologue, la seua classificació és la següent:[8]
Llengües indoeuropees
Llengües itàliques
Llengües romàniques
Llengües italooccidentals
Llengües italooccidentals de l'oest
Llengües gal·loibèriques
Llengües iberoromàniques
Llengües Iberoromàniques de l'est
Català
En efecte, en comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Més recentment, a causa del gran parentesc que té amb l'occità, es tendeix a considerar que forma junt amb l'occità una branca occitanoromànica de les llengües neollatines.
== Orige de la Llengua Catalana ==
== Orige de la Llengua Catalana ==
== Característiques del Català ==
== Característiques del Català ==
=== Vocalisme ===
=== Vocalisme ===
Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic:
Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU, FLORE → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).
Trets comuns amb l'occità:
El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] ei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou...)
Trets que l'oposen al gal·loromànic:
Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna ['ʎunə], català occidental lluna ['ʎunɛ/a], occità luna ['lyno], francès lune ['lyn]).
Trets que l'oposen al castellà:
Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra ['tɛra]/['tɛrə]; FOCUS → foc [fɔk])
Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
Reducció del diftong AU a O oberta (CAULIS, PAUCU → col, poc).
Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE, FACTU → *lleit, *feit → llet, fet)
=== Consonantisme ===
=== Consonantisme ===
Tret de la Romània occidental:
Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU → cabra, cadena, segur)
Trets comuns gal·loromànics:
Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de fonemes sords finals quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora. Aquestes sonoritzacions afecten als fonemes [s], [t], [p], [ʃ], [k] i [tʃ] convertint-se en [z], [d], [b], [ʒ], [ɡ] i [ʤ]. Exemples (en pronunciació valenciana): "els homes" [els] i [ɔmes] -> [elzɔmes]; "peix bo" [pejʃ] i [bɔ] -> [pejʒbɔ]; "blat bord" [blat] i [boɾ(t)] -> [blad'boɾ(t)].
Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament)
Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE, VINU → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en el dialecte septentrional, ço és el rossellonès.
Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p]...
Trets específics:
El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània:
-D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE, CREDIT →peu, (ell) creu)
-C + e, i, final →-u (CRUCEM →creu)
Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu.
Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE → cuixa, peix)
/k/ + [e], [i], [j] → *[ʦ] → [s]; CAELU → cel [sɛl].
/g/ + [e], [i], [j] → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; GELU → gel [ʤɛl]/[ʒɛl].
/j/ → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; IACTARE → gitar [ʤi'tar]/[ʤi'ta]/[ʒi'ta]
-ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE → muller; CABALLU → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, els quals la geminació s'ha simplificat; AURICULA → *oric'la → orella; UETULUS → *vet'lu → vell.
-ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNUS → any tret compartit amb el castellà.
Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND-> -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ll], intel·ligent [ll]>[l]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques; llevat pel [ʎʎ].
=== Morfologia ===
=== Morfologia ===
Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [kin'zaɲs].
Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).
===Lèxic ===
El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).
FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTUS > ventana (esp.), janela (port.)
MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
MATUTINU > matí (oc. matin, fr. matin, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.),
PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FAVOLARE > hablar (esp.), falar (port.).
TABULA > taula (oc. taula, fr. table, ) i MENSA > mesa (esp. i port.).
=== Sistema d'escritura ===
=== Sistema d'escritura ===
El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig, puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).
== Dialectes de Català ==
== Dialectes de Català ==
En 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.
No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:
Català occidental:
Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i tortosí).
Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal...
Català oriental:
Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (es mantén /o/ a bona part de Mallorca).
La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/.
Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]).
Tendència al ieisme (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui").
La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears).
Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda...
=== Català septentrional, o rossellonés ===
=== Català septentrional, o rossellonés ===