Llínea 246: |
Llínea 246: |
| ===Sigles XVI i XVII=== | | ===Sigles XVI i XVII=== |
| ==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== | | ==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== |
− | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]]. | + | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Ausades, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]]. |
| | | |
| En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió. | | En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió. |
Llínea 252: |
Llínea 252: |
| Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any [[1593]] s'ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“[[Enric IV de França]]”. | | Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any [[1593]] s'ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“[[Enric IV de França]]”. |
| | | |
− | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’[[Espanya]] qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al [[Papa]] [[Adrià VI]] en l’any [[1521]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref> | + | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Ausades, serà el rei o reina d’[[Espanya]] qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al [[Papa]] [[Adrià VI]] en l’any [[1521]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref> |
| | | |
| ====La Casa de la Vall==== | | ====La Casa de la Vall==== |
Llínea 532: |
Llínea 532: |
| {{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} | | {{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} |
| [[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] | | [[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] |
− | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}} | + | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Ausades, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}} |
| </ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | | </ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} |
| | | |
| Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | | Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> |
| | | |
− | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} | + | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Ausades, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} |
| </ref> | | </ref> |
| | | |
Llínea 552: |
Llínea 552: |
| '''Durant la República:''' | | '''Durant la República:''' |
| | | |
− | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}} | + | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Ausades, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}} |
| | | |
| Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} | | Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} |
Llínea 559: |
Llínea 559: |
| | | |
| {{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} | | {{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} |
− | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} | + | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Ausades, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Ausades, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} |
| | | |
| En donar-se l'[[alçament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}} | | En donar-se l'[[alçament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}} |