− | Estudià Dret i Filosofia en les universitats de Cervera i Barcelona. Fon professor d'Estètica i d'Història de la Lliteratura General i Espanyola, en l'[[Universitat de Barcelona]] ([[1845]]), ratificat com a catedràtic per mig d'oposició nacional en la que va obtindre el número un. Entre els seus alumnes es varen contar destacats escritors i intelectuals com [[Antonio Rubió i Lluch]], [[Miquel Costa i Llobera]] i [[Joan Maragall]], pero sobretot [[Marcelino Menéndez Pelayo]], el seu discípul predilecte. | + | Estudià Dret i Filosofia en les universitats de Cervera i Barcelona. Fon professor d'Estètica i d'Història de la Lliteratura General i Espanyola, en l'[[Universitat de Barcelona]] ([[1845]]), ratificat com a catedràtic per mig d'oposició nacional en la que va obtindre el número un. Entre els seus alumnes es varen contar destacats escritors i intelectuals com [[Antoni Rubió i Lluch]], [[Miquel Costa i Llobera]] i [[Joan Maragall]], pero sobretot [[Marcelino Menéndez Pelayo]], el seu discípul predilecte. |
| Gran amic de [[Pablo Piferrer]], Rubió i uns atres, fins a l'any [[1853]] pensaven que el [[català]] era una llengua del passat impossible de modernisar, i mirava la cultura catalana en més nostàlgia que futur; pero des d'eixa data fon ferm impulsor de la [[Renaixença]]. Per a donar eixemple creatiu, va escriure en català varis poemes, com ''La cançó del pros Bernat'' ([[1867]]), ''La mort de Galinol'' ([[1867]]) i ''La complanta d'en Guillem'' (Poema musicat pel propi autor dins d'''Obres catalanes''), encara que la llengua científica i filosòfica sempre fon per a Milà l'espanyol. És interessant recordar cóm el ''Romancerillo catalán'' ([[1853]]) ho va escriure en castellà, obra refeta i tornada a publicar tres décades més tart, d'a on procedix el text de ''[[Els Segadors]]'', despuix utilisat com a himne de Catalunya. | | Gran amic de [[Pablo Piferrer]], Rubió i uns atres, fins a l'any [[1853]] pensaven que el [[català]] era una llengua del passat impossible de modernisar, i mirava la cultura catalana en més nostàlgia que futur; pero des d'eixa data fon ferm impulsor de la [[Renaixença]]. Per a donar eixemple creatiu, va escriure en català varis poemes, com ''La cançó del pros Bernat'' ([[1867]]), ''La mort de Galinol'' ([[1867]]) i ''La complanta d'en Guillem'' (Poema musicat pel propi autor dins d'''Obres catalanes''), encara que la llengua científica i filosòfica sempre fon per a Milà l'espanyol. És interessant recordar cóm el ''Romancerillo catalán'' ([[1853]]) ho va escriure en castellà, obra refeta i tornada a publicar tres décades més tart, d'a on procedix el text de ''[[Els Segadors]]'', despuix utilisat com a himne de Catalunya. |