Canvis

El '''Castell del Real''', també conegut com '''Castell del Real de Vilaragut''', és un castella que està ubicat entre els municipis de [[Marines]] i [[Olocau]], en la comarca del [[Camp de Túria]], en la [[província de Valéncia]].

El '''Castell del Real''', també conegut com '''Castell del Real de Vilaragut''', és un [[castell]] que està ubicat entre els municipis de [[Marines]] i [[Olocau]], en la comarca del [[Camp de Túria]], en la [[província de Valéncia]].

== Història ==

== Història ==

Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de [[Valéncia]] front als atacs d'Aragó, com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.

Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de [[Valéncia]] front als atacs d'[[Regne d'Aragó|Aragó]], com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.

Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del [[sigle XI]]. També en l'obra ''[[Historia Roderici]]'' es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del [[Cid]]. La ''Crónica General'', en [[1344]], en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.  

Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del [[sigle XI]]. També en l'obra ''[[Historia Roderici]]'' es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del [[Cid]]. La ''Crónica General'', en [[1344]], en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.  

Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al [[sigle XIII]], ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei [[Jaume I d'Aragó]], despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.  

Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al [[sigle XIII]], ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei [[Jaume I d'Aragó]], despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.  

De fet, en el [[llibre del Repartiment]] i també en un document de Jaume I de [[1250]], ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el 3 de febrer de [[1286]], Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'[[Alfons III, el Lliberal]], el feu del castell, permetent-se-li en l'any [[1287]] reedificar-lo. A principis del [[sigle XIV]] el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el 29 d'octubre de [[1359]], ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a la qual cosa s'oponen violentament en [[1475]] els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any [[1649]] el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en [[1871]] la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de [[Palma de Mallorca]], consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.

De fet, en el [[llibre del Repartiment]] i també en un document de Jaume I de [[1250]], ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el [[3 de febrer]] de [[1286]], Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'[[Alfons III, el Lliberal]], el feu del castell, permetent-se-li en l'any [[1287]] reedificar-lo. A principis del [[sigle XIV]] el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el [[29 d'octubre]] de [[1359]], ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a lo que s'oponen violentament en [[1475]] els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any [[1649]] el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en l'any [[1871]] la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de [[Palma de Mallorca]], consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.

== Descripció ==

== Descripció ==