Canvis

El '''Castell del Real''', també conegut com '''Castell del Real de Vilaragut''', és un castella que està ubicat entre els municipis de [[Marines]] i [[Olocau]], en la comarca del [[Camp de Túria]], en la [[província de Valéncia]].

El '''Castell del Real''', també conegut com '''Castell del Real de Vilaragut''', és un [[castell]] que està ubicat entre els municipis de [[Marines]] i [[Olocau]], en la comarca del [[Camp de Túria]], en la [[província de Valéncia]].

== Història ==

== Història ==

Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de Valéncia front als atacs d'Aragó, com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.

Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de [[Valéncia]] front als atacs d'[[Regne d'Aragó|Aragó]], com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.

Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del [[sigle XI]]. També en l'obra ''[[Historia Roderici]]'' es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del [[Cid]]. La ''Crónica General'', en [[1344]], en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.  

Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del [[sigle XI]]. També en l'obra ''[[Historia Roderici]]'' es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del [[Cid]]. La ''Crónica General'', en [[1344]], en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.  

Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al [[sigle XIII]], ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei [[Jaume I d'Aragó]], despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.  

Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al [[sigle XIII]], ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei [[Jaume I d'Aragó]], despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.  

De fet, en el [[llibre del Repartiment]] i també en un document de Jaume I de [[1250]], ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el 3 de febrer de [[1286]], Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'[[Alfons III, el Lliberal]], el feu del castell, permetent-se-li en l'any [[1287]] reedificar-lo. A principis del [[sigle XIV]] el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el 29 d'octubre de [[1359]], ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a la qual cosa s'oponen violentament en [[1475]] els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any [[1649]] el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en [[1871]] la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de [[Palma de Mallorca]], consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.

De fet, en el [[llibre del Repartiment]] i també en un document de Jaume I de [[1250]], ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el [[3 de febrer]] de [[1286]], Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'[[Alfons III, el Lliberal]], el feu del castell, permetent-se-li en l'any [[1287]] reedificar-lo. A principis del [[sigle XIV]] el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el [[29 d'octubre]] de [[1359]], ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a lo que s'oponen violentament en [[1475]] els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any [[1649]] el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en l'any [[1871]] la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de [[Palma de Mallorca]], consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.

== Descripció ==

== Descripció ==

(Secció per completar)

 

Comprén tres espais a distints nivells. El primer espai, a nivell més baix, està cobert totalment per enrunes. El segon espai, està també sepultat per enrunes, encara que es veuen restants de murs, de molt escassa altura. Destaca una caseta de planta rectangular, d'uns 1,98 metros de llongitut per un metro de profunditat, cobert per volta de mig canó, que com el restant dels edificis està fabricada en lloses de rodeno i calç. El fet de que esta construcció estiga anexa a un aljub, aixina com l'existència d'una obertura, actualment cegada, que sembla comunicar en el mateix, fan pensar que es tracta d'un sobreeixidor, per a facilitar la recollida d'aigua. Els restants permeten afirmar que este segon espai comunicava a través d'un ampli passadiç en l'entrada a la fortalea.

 

 

 

== Enllaços externs ==

== Enllaços externs ==

* [https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_del_Real Castell del Real en Wikipedia]

* [https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_del_Real Castell del Real en Wikipedia]

 

[[Categoria:Castells de la Comunitat Valenciana]]