2307
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 23:
Llínea 23: − + − + Llínea 33:
Llínea 33: − + Llínea 41:
Llínea 41: − + − +
→Biografia
{{Cita|El nostre gimnasi va trobar en ell, per a la lluita del concurs general, al més remarcable dels campeons|Louis Benaerts, amic de Louis Couturat}}
{{Cita|El nostre gimnasi va trobar en ell, per a la lluita del concurs general, al més remarcable dels campeons|Louis Benaerts, amic de Louis Couturat}}
L'any 1885, durant el qual deprenia filosofia, va anar per a ell un verdader triumfo: premi honorífic de filosofia, primer premi de física i química, primer premi d'història natural, primer accésit de matemàtiques.
L'any 1885, durant el qual deprenia [[filosofia]], va anar per a ell un verdader triumfo: premi honorífic de filosofia, primer premi de física i química, primer premi d'història natural, primer accésit de matemàtiques.
En esta época, la seua futura carrera ya semblava revelar-se: en esta inteligència adolescent, tan lluminosa per la seua exactitut i precisió, l'amor preferent per la filosofia s'uniria a la seua aptitut per a la ciència. En un principi Grècia li va atraure, va tindre durant tota la seua vida pels artistes i els poetes de l'antiga Grècia, i cap més que ell va ser tan fervent adepte del cult a la bellea: el passava fàcilment de la llectura de "Meditacions de Descartes" als poemes d'Homer.
En esta época, la seua futura carrera ya semblava revelar-se: en esta inteligència adolescent, tan lluminosa per la seua exactitut i precisió, l'amor preferent per la filosofia s'uniria a la seua aptitut per a la ciència. En un principi Grècia li va atraure, va tindre durant tota la seua vida pels artistes i els poetes de l'antiga Grècia, i cap més que ell va ser tan fervent adepte del cult a la bellea: el passava fàcilment de la llectura de "Meditacions" de [[René Descartes|Descartes]] als poemes d'[[Homer]].
La gimnàsia li donava prou recompenses: en 1886 va ser llaureat, per l'Associació d'Exdiscípuls. El difícil concurs per l'Escola Normal, la qual va afrontar en 1887, li va donar la segona plaça, despuix de la primera prova. Va passar en l'escola tres fecunts anys i sempre va ser notable per als seus professors, que per unanimitat alabaven la precisió del seu intelecte i la lucidea de les seues paraules, ajudat sempre de l'exactitut del seu pensament fort i original.
La gimnàsia li donava prou recompenses: en 1886 va ser llaureat, per l'Associació d'Exdiscípuls. El difícil concurs per l'Escola Normal, la qual va afrontar en 1887, li va donar la segona plaça, despuix de la primera prova. Va passar en l'escola tres fecunts anys i sempre va ser notable per als seus professors, que per unanimitat alabaven la precisió del seu intelecte i la lucidea de les seues paraules, ajudat sempre de l'exactitut del seu pensament fort i original.
En 1892, va continuar els seus estudis de matemàtiques en la facultat de ciències. Va ser acceptat per a la llicenciatura en matemàtiques, el 25 de juliol de 1892, com el primer de la seua promoció.
En 1892, va continuar els seus estudis de matemàtiques en la facultat de ciències. Va ser acceptat per a la llicenciatura en matemàtiques, el 25 de juliol de 1892, com el primer de la seua promoció.
Ara podia accedir en total seguritat a la filosofia de la ciència. No era un estrany entre la comunitat científica. Devia penetrar en ferea i fe en els estudis que amava. L'estudi de les matemàtiques va succeir a la llectura de Lucreci i Platón. Va estudiar a Platón fent per a la seua tesis en llatí un verdader estudi científic del mit de Platón. Al mateix temps, va publicar un important artícul sobre la bellea plàstica. En ell va justificar la bellea dels escultors grecs.
Ara podia accedir en total seguritat a la filosofia de la ciència. No era un estrany entre la comunitat científica. Devia penetrar en ferea i fe en els estudis que amava. L'estudi de les matemàtiques va succeir a la llectura de Lucreci i Platón. Va estudiar a Platón fent per a la seua tesis en llatí un verdader estudi científic del mit de [[Platón]]. Al mateix temps, va publicar un important artícul sobre la bellea plàstica. En ell va justificar la bellea dels escultors grecs.
La seua adicció al treball era prou sorprenent, encara que va trobar temps per a colaborar en la nova ''Revue de métaphysique et de morale''. La seua tesis en francés va escomençar: volia consagrar-se a l'estudi de la infinitud matemàtica. El primer capítul d'esta obra coincidix en les seues 25 anys.
La seua adicció al treball era prou sorprenent, encara que va trobar temps per a colaborar en la nova ''Revue de métaphysique et de morale''. La seua tesis en francés va escomençar: volia consagrar-se a l'estudi de la infinitud matemàtica. El primer capítul d'esta obra coincidix en les seues 25 anys.
En abril de 1896, es va casar en la seua prima i el 12 de juny, va defendre la seua tesis en Sorbona. Les tesis en llatí<ref>[http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k678301 ''De Platonicis mythis''] ''Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus''. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p.</ref> i en francés<ref>''L'Infini mathématique'' in 8º 667 pagini.</ref> varen obtindre un complet èxit en menció d'honor. La seua obra sobre la Matemàtica infinita, és encara la millor guia per als hòmens que vullguen estudiar filosofia matemàtica, i esta obra ràpidament li va enaltir al més alt escalafó d'estos estudis. El gran èxit de la seua tesis li va permetre obtindre vacacions per a continuar els seus estudis de ciències en París. Es va tornar a trobar allí en 1897 la llibertat total d'investigació i de treball, que tant li agradaven. En eixe moment, es va consagrar a l'estudi de la física. Al mateix temps va redactar artículs per a la ''Revue de métaphysique'', una nova série d'artículs: L'espai i el temps i Ensaig crític sobre l'hipòtesis dels àtoms.
En abril de 1896, es va casar en la seua prima i el 12 de juny, va defendre la seua tesis en Sorbona. Les tesis en llatí<ref>[http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k678301 ''De Platonicis mythis''] ''Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus''. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p.</ref> i en francés<ref>''L'Infini mathématique'' in 8º 667 pagini.</ref> varen obtindre un complet èxit en menció d'honor. La seua obra sobre la Matemàtica infinita, és encara la millor guia per als hòmens que vullguen estudiar filosofia matemàtica, i esta obra ràpidament li va enaltir al més alt escalafó d'estos estudis. El gran èxit de la seua tesis li va permetre obtindre vacacions per a continuar els seus estudis de ciències en París. Es va tornar a trobar allí en 1897 la llibertat total d'investigació i de treball, que tant li agradaven. En eixe moment, es va consagrar a l'estudi de la física. Al mateix temps va redactar artículs per a la ''Revue de métaphysique'', una nova série d'artículs: L'espai i el temps i Ensaig crític sobre l'hipòtesis dels àtoms.
Recent acabat el seu curs, durant l'octubre de 1899, se li va aparéixer la possibilitat de tornar a París per a realisar noves investigacions. Durant els estudis precedents se li havia demanat que investigara a Leibniz. Despuix de comparar els texts concernents a les concepcions llògiques de l'autor de Monadologia, que s'havia dispersat en diverses edicions fragmentaries, li va dur a la convicció, que la metafísica de Leibniz gea només sobre els principis de la seua llògica i depén d'ella íntegrament. Pero ell volia la seua confirmació descoberta a través d'investigacions en les obres no publicades de Leibniz, les quals es conservaven en la biblioteca real d'Hannover. Les investigacions de Couturat en la biblioteca, entre 1900 i 1901, varen anar especialment fructíferes i li varen donar la possibilitat d'escriure dos llibres molt valiosos. Un, la seua gran obra, titulada "La llògica de Leibniz" que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, "posseïx una precisió incomparable i també riquea documental incomparable" (1901), i despuix un tom de 682 pàgines titulat ''Inédits leibniziens'', el qual contenia més de doscentes peces noves, sobre el conjunt en el que estava fundada la seua teoria sobre la teoria de Leibniz (1903).
Recent acabat el seu curs, durant l'octubre de 1899, se li va aparéixer la possibilitat de tornar a París per a realisar noves investigacions. Durant els estudis precedents se li havia demanat que investigara a [[Gottfried Leibniz|Leibniz]]. Despuix de comparar els texts concernents a les concepcions llògiques de l'autor de Monadologia, que s'havia dispersat en diverses edicions fragmentaries, li va dur a la convicció, que la metafísica de Leibniz gea només sobre els principis de la seua llògica i depén d'ella íntegrament. Pero ell volia la seua confirmació descoberta a través d'investigacions en les obres no publicades de Leibniz, les quals es conservaven en la biblioteca real d'Hannover. Les investigacions de Couturat en la biblioteca, entre 1900 i 1901, varen anar especialment fructíferes i li varen donar la possibilitat d'escriure dos llibres molt valiosos. Un, la seua gran obra, titulada "La llògica de Leibniz" que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, "posseïx una precisió incomparable i també riquea documental incomparable" (1901), i despuix un tom de 682 pàgines titulat ''Inédits leibniziens'', el qual contenia més de doscentes peces noves, sobre el conjunt en el que estava fundada la seua teoria sobre la teoria de Leibniz (1903).
En una série d'artículs de la Revue de métaphysique (1904), va donar a conéixer al públic francés el llibre ''Principes des mathématiques'', de Bertrand Russell, una obra publicada en Cambridge. Ademés, els va amplificar i els va publicar en una tom en 1905. Tal i com dia en l'introducció, al principi el seu llibre era solament una revisió de l'obra de Russel, pero poc a poc va deduir en la seua exposició la major part de les obres de la gent de la seua época sobre les mateixes qüestions. Eixa modesta definició de l'objecte del seu llibre bastava per a endevinar el seu interés a tots els que coneixien la erudició i la profunditat del pensament de Couturat. Gràcies a ell, l'obra de Russel es va convertir ràpidament en familiar entre els "matemàtics" filosòfics.
En una série d'artículs de la Revue de métaphysique (1904), va donar a conéixer al públic francés el llibre ''Principes des mathématiques'', de Bertrand Russell, una obra publicada en Cambridge. Ademés, els va amplificar i els va publicar en una tom en 1905. Tal i com dia en l'introducció, al principi el seu llibre era solament una revisió de l'obra de Russel, pero poc a poc va deduir en la seua exposició la major part de les obres de la gent de la seua época sobre les mateixes qüestions. Eixa modesta definició de l'objecte del seu llibre bastava per a endevinar el seu interés a tots els que coneixien la erudició i la profunditat del pensament de Couturat. Gràcies a ell, l'obra de Russel es va convertir ràpidament en familiar entre els "matemàtics" filosòfics.
La notorietat de les persones en la mateixa idea feya a Henri Bergson, professor de filosofia en el Collège de France, elegir-li com a assistent entre 1905 i 1906. Ací tracta l'història de la llògica. El seu curs va ser molt apreciat per l'escàs número de persones capaç de jujar treballs d'este tipo. La lliçó oberta sobre la llògica i la filosofia va ser publicada en la Revue de métaphysique de maig de 1906.
La notorietat de les persones en la mateixa idea feya a Henri Bergson, professor de filosofia en el Collège de France, elegir-li com a assistent entre 1905 i 1906. Ací tracta l'història de la llògica. El seu curs va ser molt apreciat per l'escàs número de persones capaç de jujar treballs d'este tipo. La lliçó oberta sobre la llògica i la filosofia va ser publicada en la Revue de métaphysique de maig de 1906.