Llínea 423: |
Llínea 423: |
| | | |
| ====El Mònaco andorrà==== | | ====El Mònaco andorrà==== |
− | El [[Mónaco|Principat de Mònaco]], un chicotet [[país]] governat per un príncep que gojava d’independència envers [[França]], pero que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats en la seua soberania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos en el país i Mónaco va aprofitar esta prohibició per a fer vindre fortunes europees i aixina fer-les gastar els diners en el país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, pero, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per a crear carreteres que permeten l’accés a un país fins ara únicament accessible en mula o [[cavall]]. En [[octubre]] de [[1866]] el Consell General va optar per firmar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'eixercir de mediador en la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, aixina com millorar tots els camins. El Consell General va voler que la companyia fera un depòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", artícul del lloc web especialisat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}} | + | El [[Mónaco|Principat de Mònaco]], un chicotet [[país]] governat per un príncep que gojava d’independència envers [[França]], pero que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats en la seua soberania, es va presentar com l'eixemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos en el país i Mónaco va aprofitar esta prohibició per a fer vindre fortunes europees i aixina fer-les gastar els diners en el país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, pero, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per a crear carreteres que permeten l’accés a un país fins ara únicament accessible en mula o [[cavall]]. En [[octubre]] de [[1866]] el Consell General va optar per firmar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'eixercir de mediador en la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, aixina com millorar tots els camins. El Consell General va voler que la companyia fera un depòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", artícul del lloc web especialisat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}} |
| | | |
| Pero el proyecte va fracassar. Primerament perqué les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino em la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, ademés, patia llitigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no varen servir de res perqué els coprínceps varen intervindre tan bon punt es varen assabentar de la iniciativa i varen prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ya que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El proyecte no era a soles un caprich de la classe dirigent, pero una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar esta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per lo que, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució. | | Pero el proyecte va fracassar. Primerament perqué les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino em la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, ademés, patia llitigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no varen servir de res perqué els coprínceps varen intervindre tan bon punt es varen assabentar de la iniciativa i varen prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ya que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El proyecte no era a soles un caprich de la classe dirigent, pero una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar esta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per lo que, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució. |
Llínea 461: |
Llínea 461: |
| Mentres que la revolució industrial guanyava terreny en Europa, en Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre l'unió dels dos països. Nomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme fon clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Encara que la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra en el sigle XIX, el país es va vore adinsat en l'[[excursionisme]], un atra de les característiques del sigle. Este excursionisme va aprofitar d'una eixida lenta pero efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] el lloc de moda. Els andorrans varen impregnar-se d'estos nous viagers que portaven en ells, precisament, este romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a atres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilisar este sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} | | Mentres que la revolució industrial guanyava terreny en Europa, en Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre l'unió dels dos països. Nomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme fon clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Encara que la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra en el sigle XIX, el país es va vore adinsat en l'[[excursionisme]], un atra de les característiques del sigle. Este excursionisme va aprofitar d'una eixida lenta pero efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] el lloc de moda. Els andorrans varen impregnar-se d'estos nous viagers que portaven en ells, precisament, este romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a atres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilisar este sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} |
| | | |
− | Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre eixemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilisació de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ya qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven esta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, moltes voltes, anexionar Andorra o inclús fer-la renunciar a la seua pròpia independència, aixina com intervenir directament per la força sobre els assunts andorrans (reacció en coherència en l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de la seua independència i estimen en passió la seua pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conéixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} | + | Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre eixemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilisació de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ya qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven esta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, moltes voltes, anexionar Andorra o inclús fer-la renunciar a la seua pròpia independència, aixina com intervenir directament per la força sobre els assunts andorrans (reacció en coherència en l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per eixemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de la seua independència i estimen en passió la seua pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conéixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} |
| | | |
| D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es fea d'Andorra era molt llunt de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de fea bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} | | D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es fea d'Andorra era molt llunt de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de fea bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} |
Llínea 485: |
Llínea 485: |
| Pero els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà a soles va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conéixer lo que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any [[1929]] el Consell General va otorgar a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir-hi carreteres.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} | | Pero els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà a soles va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conéixer lo que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any [[1929]] el Consell General va otorgar a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir-hi carreteres.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
| | | |
− | Esta idea no fon nova ya que el país en gaudia des de finals del sigle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. A lo llarc de les dos primeres dècades dels sigle XX, diferents societats es varen interessar per l’explotació elèctrica del país, pero els proyectes mai varen acabar de cuallar. Al mateix temps es varen instalar centrals chicotetes com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un atre exemple, Nort Andorra, que proveïa a [[Ordino]] i [[La Massana]]. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) en l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment la eixida de la crisis econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l’empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l’electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} | + | Esta idea no fon nova ya que el país en gaudia des de finals del sigle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. A lo llarc de les dos primeres dècades dels sigle XX, diferents societats es varen interessar per l’explotació elèctrica del país, pero els proyectes mai varen acabar de cuallar. Al mateix temps es varen instalar centrals chicotetes com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un atre eixemple, Nort Andorra, que proveïa a [[Ordino]] i [[La Massana]]. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) en l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment la eixida de la crisis econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l’empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l’electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
| | | |
| En l'any [[1933]] l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’[[Andorra la Vella]] a la frontera francesa i en [[1934]] d’[[Andorra la Vella]] a [[Ordino]]. El país es va obrir a l’exterior. El govern de Madrit, per la seua banda, va acabar d’enllestir el treball creant una carretera de la [[Seu d’Urgell]] a la Plaça d’Andorra la Vella en l’any [[1913]]. L’electrificació del país va permetre un bot important per als andorrans del sigle XX. Es varen crear els primers bancs, ''Banc Agrícol i Comercial'', la primera [[policia]], la primera [[ràdio]],...{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} | | En l'any [[1933]] l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’[[Andorra la Vella]] a la frontera francesa i en [[1934]] d’[[Andorra la Vella]] a [[Ordino]]. El país es va obrir a l’exterior. El govern de Madrit, per la seua banda, va acabar d’enllestir el treball creant una carretera de la [[Seu d’Urgell]] a la Plaça d’Andorra la Vella en l’any [[1913]]. L’electrificació del país va permetre un bot important per als andorrans del sigle XX. Es varen crear els primers bancs, ''Banc Agrícol i Comercial'', la primera [[policia]], la primera [[ràdio]],...{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
| | | |
| ==== El primer partit polític i periòdic andorrà ==== | | ==== El primer partit polític i periòdic andorrà ==== |
− | La construcció de FHASA fon importantíssima per la modernisació del país, pero esta no es va donar sense l’impuls [[immigració|immigrant]] i emigrant. La modernisació venia catapultada pels propis andorrans residents en l’exterior i estrangers residents en Andorra. Centrem-nos pero, per ara, en els primers. Varen eixir del país en busca d’una vida millor i finalment s’hi varen quedar creant [[associacionisme|associacions]] i iniciatives empresarials destacades. Per exemple, Pau i Josep Benazet Moles, naixcut en Ordino, es va instalar en [[Sitges]] i en l’any [[1904]] va adquirir una fàbrica de sabates. Anfós Martisella va obrir el Bar de la Punyalada en [[Barcelona]]. Eduard Fornells Marco es va dedicar a la gravació i cisallament en metals. Posteriorment a d’això es va traslladar a [[París]] a on va conéixer a [[René Lalique]]. És ací quan es dedicà a la creació de perfums. Fornells, la seua pròpia empresa, va deixar pas a la fabricació de boles de billar sintètiques ([[1936]]). En tot es pot dir que fon un d’aquells andorrans internacionals, pero no l’únic. Bonaventura Serena Rabigó va viajar per tota Amèrica, visitant [[Argentina]] i el [[Gran Canyó|Canyó del Colorado]].{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 218, 219}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}} | + | La construcció de FHASA fon importantíssima per la modernisació del país, pero esta no es va donar sense l’impuls [[immigració|immigrant]] i emigrant. La modernisació venia catapultada pels propis andorrans residents en l’exterior i estrangers residents en Andorra. Centrem-nos pero, per ara, en els primers. Varen eixir del país en busca d’una vida millor i finalment s’hi varen quedar creant [[associacionisme|associacions]] i iniciatives empresarials destacades. Per eixemple, Pau i Josep Benazet Moles, naixcut en Ordino, es va instalar en [[Sitges]] i en l’any [[1904]] va adquirir una fàbrica de sabates. Anfós Martisella va obrir el Bar de la Punyalada en [[Barcelona]]. Eduard Fornells Marco es va dedicar a la gravació i cisallament en metals. Posteriorment a d’això es va traslladar a [[París]] a on va conéixer a [[René Lalique]]. És ací quan es dedicà a la creació de perfums. Fornells, la seua pròpia empresa, va deixar pas a la fabricació de boles de billar sintètiques ([[1936]]). En tot es pot dir que fon un d’aquells andorrans internacionals, pero no l’únic. Bonaventura Serena Rabigó va viajar per tota Amèrica, visitant [[Argentina]] i el [[Gran Canyó|Canyó del Colorado]].{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 218, 219}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}} |
| | | |
− | Estos són l'eixemple del tipo d’andorrans que, impregnats pel [[moviment obrer]], pel [[Estat Català|republicanisme català]] i pel [[capitalisme]] en clara progressió, varen desenrollar un pensament crític cap al país, lo que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindicara el sentiment de pertinença a la [[nació]] andorrana. El [[Casal]] Andorrà de Barcelona, per exemple, organisava iniciatives de tot tipo, aixina com l’Amicale Franco-Andorrana de [[Besiers]] (França). El Bolletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, a on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre l'any [[1929]] i [[1932]], és l’expressió d’este compromís i reivindicació de canvi i modernisació nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava en Barcelona i en llengua catalana per a despuix expandir-se cap a Andorra. Un volta allà havia de divulgar les idees del partit polític [[Unió Andorrana]], un partit creat per estos residents.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}{{sfn|Soriano|2005|p = 25}} | + | Estos són l'eixemple del tipo d’andorrans que, impregnats pel [[moviment obrer]], pel [[Estat Català|republicanisme català]] i pel [[capitalisme]] en clara progressió, varen desenrollar un pensament crític cap al país, lo que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindicara el sentiment de pertinença a la [[nació]] andorrana. El [[Casal]] Andorrà de Barcelona, per eixemple, organisava iniciatives de tot tipo, aixina com l’Amicale Franco-Andorrana de [[Besiers]] (França). El Bolletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, a on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre l'any [[1929]] i [[1932]], és l’expressió d’este compromís i reivindicació de canvi i modernisació nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava en Barcelona i en llengua catalana per a despuix expandir-se cap a Andorra. Un volta allà havia de divulgar les idees del partit polític [[Unió Andorrana]], un partit creat per estos residents.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}{{sfn|Soriano|2005|p = 25}} |
| | | |
| El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que a soles atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} | | El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que a soles atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} |
Llínea 557: |
Llínea 557: |
| Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | | Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> |
| | | |
− | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} | + | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} |
| </ref> | | </ref> |
| | | |
| Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va eixir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | | Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va eixir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> |
| | | |
− | En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | + | En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} |
| | | |
| ====Andorra i la Guerra Civil Espanyola==== | | ====Andorra i la Guerra Civil Espanyola==== |