− | L'artícul masculí del valencià té el seu orige en el demostratiu neutre [[llatí]] ''illud'', que volia dir ''allò''. Posteriorment va caure la [[D|de]] final, passant a ser ''illu'', la primera sílaba també va caure, passant a ser ''lu'' i, finalment, la vocal final s'obrí en o, convertint-se finalment en ''lo'', que era l'artícul que s'usava en valencià clàssic, pero en el pas del temps est artícul encara evolucionà més: era costum antigament apostrofar l'artícul ''lo'' a la paraula que anava despuix (com hui en dia es diu ''l'home'' i no ''el home'' o ''lo home''), pero també a la que anava davant (com per eixemple: ''Lo rei digué: "que'l senyor vinga"'' en conte de: ''Lo rei digué: "que lo senyor vinga"'') que és com s'escrivia en el [[Sigle d'Or valencià|Sigle d'Or]], més tart, eixa forma apostrofada a la paraula anterior començà a escriure-se'n separada i en una [[E|e]] al principi, i encara es manté aixina hui en dia en el nort de Castelló (per eixemple: ''Lo rei digué: "que el senyor vinga"''), pero en el restant del valencià, eixa forma ''el'' acabà quallant en totes les posicions, no a soles darrere de paraules acabades en vocal, i és com se diu hui en dia en el restant del territori valencià. L'artícul ''lo'' encara sobreviu en el valencià parlat del nort de Castelló i, en el restant del territori, en algunes expressions com ''tot lo món'' o ''en lo carrer'' i en alguns noms propis com ''[[Canet lo Roig]]'', ''[[Tirant lo Blanch]]'' o ''[[Lo Rat Penat]]''. | + | L'artícul masculí del valencià té el seu orige en el demostratiu neutre [[llatí]] ''illud'', que volia dir ''allò''. Posteriorment va caure la [[D|de]] final, passant a ser ''illu'', la primera sílaba també va caure, passant a ser ''lu'' i, finalment, la vocal final s'obrí en o, convertint-se finalment en ''lo'', que era l'artícul que s'usava en valencià clàssic, pero en el pas del temps est artícul encara evolucionà més: era costum antigament apostrofar l'artícul ''lo'' a la paraula que anava despuix (com hui en dia es diu ''l'home'' i no ''el home'' o ''lo home''), pero també a la que anava davant (com per eixemple: ''Lo rei digué: "que'l senyor vinga"'' en conte de: ''Lo rei digué: "que lo senyor vinga"'') que és com s'escrivia en el [[Sigle d'Or valencià|Sigle d'Or]], més tart, eixa forma apostrofada a la paraula anterior començà a escriure-se'n separada i en una [[E|e]] al principi, i encara es manté aixina hui en dia en el nort de Castelló (per eixemple: ''Lo rei digué: "que el senyor vinga"''), pero en el restant del valencià, eixa forma ''el'' acabà quallant en totes les posicions, no a soles darrere de paraules acabades en vocal, i és com se diu hui en dia en el restant del territori valencià. L'artícul ''lo'' encara sobreviu en el valencià parlat del nort de Castelló i, en el restant del territori, en algunes expressions com ''tot lo món'' o ''en lo carrer'' i en alguns noms propis com ''[[Canet Lo Roig]]'', ''[[Tirant lo Blanch]]'' o ''[[Lo Rat Penat]]''. |
| En valencià existix l'artícul personal, usat davant de noms propis com a forma de cortesia, seria l'equivalent al castellà ''don'' i ''doña''. En valencià est artícul és, en masculí, ''en'' i, en femení, ''na'' (en Jaume i na Violant). Davant de noms propis començats per vocal, s'apostrofen (n'Albert i n'Eugènia). | | En valencià existix l'artícul personal, usat davant de noms propis com a forma de cortesia, seria l'equivalent al castellà ''don'' i ''doña''. En valencià est artícul és, en masculí, ''en'' i, en femení, ''na'' (en Jaume i na Violant). Davant de noms propis començats per vocal, s'apostrofen (n'Albert i n'Eugènia). |