Canvis

Plini fon capaç de compaginar estes activitats en els seus propis estudis, els quals no abandonà, tal com afirma [[Plini el Jove]] en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris.<ref name="CECILI">CECILI SEGON, Plini. ''Lletres''. Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1927. 2 v. Text revisat i traducció de Marçal Olivar.</ref>  (Ep. 3,5,9, ss):

Plini fon capaç de compaginar estes activitats en els seus propis estudis, els quals no abandonà, tal com afirma [[Plini el Jove]] en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris.<ref name="CECILI">CECILI SEGON, Plini. ''Lletres''. Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1927. 2 v. Text revisat i traducció de Marçal Olivar.</ref>  (Ep. 3,5,9, ss):

''"[9] Abans de fer-se clar anava a vore l'emperador Vespasià -- ya que este també aprofitava les nits, -- per tal d'eixercir el càrrec que li havia segutt assignat. De tornada a casa, el restant del temps es lliurava als estudis. [10] Després del dinar -- que ell prenia, entre dia, llauger i de fàcil digestió, a la manera dels antics, -- en l'estiu, si li vagava, jeia al sol, li era llegit un llibre, i anotava i extractava. Cert, no llegí ell res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seues parts. [11] Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava en aigua freda, despuix tastava alguna cosa i dormia una miqueta. Tot seguit, com si haguera començat una atra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar llegia un llibre i prenia notes, i això de correguda. [12] Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la llectura i demanés de tornar a començar, el meu tio li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Llavors, ¿per qué interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per esta interrupció teua." Tan gran era el seu aprofitament del temps!''

''"[9] Abans de fer-se clar anava a vore l'emperador Vespasià -- ya que este també aprofitava les nits, -- per tal d'eixercir el càrrec que li havia segutt assignat. De tornada a casa, el restant del temps es lliurava als estudis. [10] Despuix del dinar -- que ell prenia, entre dia, llauger i de fàcil digestió, a la manera dels antics, -- en l'estiu, si li vagava, jeia al sol, li era llegit un llibre, i anotava i extractava. Cert, no llegí ell res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seues parts. [11] Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava en aigua freda, despuix tastava alguna cosa i dormia una miqueta. Tot seguit, com si haguera començat una atra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar llegia un llibre i prenia notes, i això de correguda. [12] Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la llectura i demanés de tornar a començar, el meu tio li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Llavors, ¿per qué interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per esta interrupció teua." Tan gran era el seu aprofitament del temps!''

''[13] En l'estiu s'aixecava de sopar que encara era clar, en l'hivern aixina que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. [14] Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacacions, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany" em refereixc a les seues operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o be escoltava alguna cosa o dictava. [15] De viage, desentenent-se llavors de tota atra cura, d'esta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent -- les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robara cap moment als estudis -- en el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. [16] Recorde que un dia em va reptar perqué em passejava: "Podries, tanmateix -- digué, -- aprofitar estes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."''

''[13] En l'estiu s'aixecava de sopar que encara era clar, en l'hivern aixina que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. [14] Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacacions, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany" em refereixc a les seues operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o be escoltava alguna cosa o dictava. [15] De viage, desentenent-se llavors de tota atra cura, d'esta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent -- les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robara cap moment als estudis -- en el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. [16] Recorde que un dia em va reptar perqué em passejava: "Podries, tanmateix -- digué, -- aprofitar estes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."''

''11. Ya la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ya queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ya la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les plages. Vacilà un instant si havia de recular. Tot seguit, pero, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els corajosos. Arriba't a casa de Pomponià."  [12] Este estava en Estàbies, i la meitat del golf -- car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la plaja -- el separava de nosatres. Allà, -- baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent -- havia portat els embalums a les naus decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per este vent, que li era favorable, el meu tio l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar en la seua serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentant es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''''

''11. Ya la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ya queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ya la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les plages. Vacilà un instant si havia de recular. Tot seguit, pero, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els corajosos. Arriba't a casa de Pomponià."  [12] Este estava en Estàbies, i la meitat del golf -- car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la plaja -- el separava de nosatres. Allà, -- baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent -- havia portat els embalums a les naus decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per este vent, que li era favorable, el meu tio l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar en la seua serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentant es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''''

''13. Mentrestant, en la montanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per dona remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i villes abandonades que cremavan en la solitut. Llavors se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ya a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretengut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, ix i va a reunir-se en Pomponià i els atres que havien estat en vella. [15] Deliberen tots plegats si romandran baix sostre o si vagaran pel ras. Perqué els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que llaugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La Comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la plaja i de vore de la vora qué permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dos vegades. Després les flames, i, precursora de les flames la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que Yo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estòmac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar -- estE era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de vore-hi -- el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no estar mort. >>''

''13. Mentrestant, en la montanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per dona remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i villes abandonades que cremavan en la solitut. Llavors se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ya a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretengut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, ix i va a reunir-se en Pomponià i els atres que havien estat en vella. [15] Deliberen tots plegats si romandran baix sostre o si vagaran pel ras. Perqué els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que llaugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La Comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la plaja i de vore de la vora qué permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dos vegades. Despuix les flames, i, precursora de les flames la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que Yo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estòmac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar -- estE era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de vore-hi -- el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no estar mort. >>''

L’episodi de la mort de Plini el Vell es data en el 22 d’agost de l’any 79, quan este contava en 56 anys.<ref>OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. ''Història Natural.'' Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12 - 13</ref>També hi ha una atra hipòtesis sobre la seua defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés per aixina acabar en el seu patiment i la seua agonia.<ref>McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. ''Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance''. London: Yale University Press, 2013, p.26</ref>

L’episodi de la mort de Plini el Vell es data en el 22 d’agost de l’any 79, quan este contava en 56 anys.<ref>OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. ''Història Natural.'' Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12 - 13</ref>També hi ha una atra hipòtesis sobre la seua defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés per aixina acabar en el seu patiment i la seua agonia.<ref>McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. ''Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance''. London: Yale University Press, 2013, p.26</ref>