126 643
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 87:
Llínea 87: − +
sense resum d'edició
Just al costat del [[Micalet]] se troba la porta principal, nomenada dels Ferros per la reixa de [[ferro]] que circumda l'atri d'entrada. És la més moderna, iniciada en l'any [[1703]] per l'escultor i arquitecte alemà Konrad Rudolf. Arribà a Valéncia en l'archiduc [[Carles d'Àustria]], pero al finalisar la guerra de Successió se n'anà en ell, puix que era el seu escultor de càmara, i deixà paralisades les obres en l'any [[1707]], que foren acabades en [[1713]] pels seus discípuls Francisco Vergara "el Vell" i Francisco Stolz. D'atres escultors que intervingueren foren Andrés Robles i Ignacio Vergara i els picapedrers, José Mines i Domingo Laviesa.
Just al costat del [[Micalet]] se troba la porta principal, nomenada dels Ferros per la reixa de [[ferro]] que circumda l'atri d'entrada. És la més moderna, iniciada en l'any [[1703]] per l'escultor i arquitecte alemà Konrad Rudolf. Arribà a Valéncia en l'archiduc [[Carles d'Àustria]], pero al finalisar la guerra de Successió se n'anà en ell, puix que era el seu escultor de càmara, i deixà paralisades les obres en l'any [[1707]], que foren acabades en [[1713]] pels seus discípuls Francisco Vergara "el Vell" i Francisco Stolz. D'atres escultors que intervingueren foren Andrés Robles i Ignacio Vergara i els picapedrers, José Mines i Domingo Laviesa.
[[Image:Porta dels ferros.jpg|thumb|centre|300px|<center>Porta dels ferros.</center>]]
[[File:Porta ferros.jpg|thumb|centre|300px|<center>Porta dels ferros.</center>]]
Esta porta és de notable interés pel seu plantejament acertat i atrevit dins del context hispànic de l'época. Se tracta d'u dels pocs eixemples de l'aplicació del barroc arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a estil de Bernini o Borromini, a diferència dels edificis barrocs espanyols de l'época, churriguerescs, en planta tradicional i gran profusió decorativa.
Esta porta és de notable interés pel seu plantejament acertat i atrevit dins del context hispànic de l'época. Se tracta d'u dels pocs eixemples de l'aplicació del barroc arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a estil de Bernini o Borromini, a diferència dels edificis barrocs espanyols de l'época, churriguerescs, en planta tradicional i gran profusió decorativa.