Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
No hi ha canvi en el tamany ,  11:31 1 jul 2020
m
Text reemplaça - ' tots els dies' a ' tots los dies'
Llínea 116: Llínea 116:     
No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els [[Bunyol|bunyols]] en la seua emblemàtica i enyorada branca de llorer.
 
No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els [[Bunyol|bunyols]] en la seua emblemàtica i enyorada branca de llorer.
Joan B. Vinyals Cebrià. ''"Recorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots els dies que duraven les falles i que la componia la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el [[Devantal|devantal]] blanc almidonat, manguets blancs en els braços i, el post de bunyols orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pogué immortalisar el pintor [[Sorolla]], que ara, en temps de preses i de ''marketing'', nos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més típics a on es plantava un [[Cadafal|cadafal]] falta-se la representativa bunyolera i per tant, l'embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i l'esclafit d'algun petart disparat per la chicalla del barri. Quan en son dia la Junta Central Fallera tinguérem que identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d'or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat [[Jaume Roig]] els descriu en ''l'Espill''. L'arabiste [[Huici Miranda]] va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a cavall entre els [[sigle XII|sigles XII]] i [[sigle XIII|XIII]]) a on apareix una aproximadísima recepta. I per últim, [[F. Caballero i Muñoz]], en l'any [[1928]], en la més important publicació fallera d'aquells lluntans temps, es referia a la lloada bunyolera i a la desapareguda branca de llorer de la manera següent:  
+
Joan B. Vinyals Cebrià. ''"Recorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots los dies que duraven les falles i que la componia la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el [[Devantal|devantal]] blanc almidonat, manguets blancs en els braços i, el post de bunyols orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pogué immortalisar el pintor [[Sorolla]], que ara, en temps de preses i de ''marketing'', nos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més típics a on es plantava un [[Cadafal|cadafal]] falta-se la representativa bunyolera i per tant, l'embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i l'esclafit d'algun petart disparat per la chicalla del barri. Quan en son dia la Junta Central Fallera tinguérem que identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d'or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat [[Jaume Roig]] els descriu en ''l'Espill''. L'arabiste [[Huici Miranda]] va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a cavall entre els [[sigle XII|sigles XII]] i [[sigle XIII|XIII]]) a on apareix una aproximadísima recepta. I per últim, [[F. Caballero i Muñoz]], en l'any [[1928]], en la més important publicació fallera d'aquells lluntans temps, es referia a la lloada bunyolera i a la desapareguda branca de llorer de la manera següent:  
    
{{Cita|Bunyolera galana, que eres goig i sonrisa del carrer, i animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana, baix el vert brancage del llorer}}
 
{{Cita|Bunyolera galana, que eres goig i sonrisa del carrer, i animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana, baix el vert brancage del llorer}}
124 351

edicions

Menú de navegació