Canvis

'''Charles Louis Napoleó Bonaparte''' ([[París]], [[França]]; [[20 d'abril]] de [[1808]]–[[Londres]], [[Regne Unit]]; [[9 de giner]] de [[1873]]) fon l'únic president de la [[Segona Republica Francesa]] en l'any [[1848]] i despuix el segon [[Segon Imperi francés|emperador dels francesos]] en [[1852]], baix el nom de '''Napoleó III''', sent l'últim [[monarca]] que regnà sobre [[França|este país]].

'''Charles Louis Napoleó Bonaparte''' ([[París]], [[França]]; [[20 d'abril]] de [[1808]]–[[Londres]], [[Regne Unit]]; [[9 de giner]] de [[1873]]) fon l'únic president de la [[Segona Republica Francesa]] en l'any [[1848]] i despuix el segon [[Segon Imperi francés|emperador dels francesos]] en [[1852]], baix el nom de '''Napoleó III''', sent l'últim [[monarca]] que regnà sobre [[França|este país]].

Naixcut en el si de la [[Casa de Bonaparte|dinastia Bonaparte]], fon fill de [[Lluïs Bonaparte]], rei d'[[Holanda]], i de [[Hortensia de Beauharnais]], filla de l'[[Josefina de Beauharnais|emperatriu Josefina]]. Degut al seu parentesc en [[Napoleó|Napoleó I]], se convertí en l'hereu llegítim dels drets dinàstics despuix de les morts successives del seu germà major i [[Napoleó II]].

Naixcut en el si de la [[Casa de Bonaparte|dinastia Bonaparte]], fon fill de [[Lluïs Bonaparte]], rei d'[[Holanda]], i de [[Hortensia de Beauharnais]], filla de l'[[Josefina de Beauharnais|emperatriu Josefina]]. Degut al seu parentesc en [[Napoleó Bonaparte|Napoleó I]], se convertí en l'hereu llegítim dels drets dinàstics despuix de les morts successives del seu germà major i [[Napoleó II]].

La seua filosofia política és una barreja de [[romanticisme]], de [[lliberalisme]] autoritari i de [[socialisme utòpic]], encara que en els últims anys fon insigne defensor del [[tradicionalisme]] i de la civilisació [[Catolicisme|catòlica]]. Volgué significar una reparació front al [[anticlericalisme]] i el [[ateisme]] de la [[Revolució francesa]]. Tingué una política d'expansió de la civilisació clàssica que, en la seua opinió, França representava, front al sorgiment dels [[Estats Units]] i [[Alemanya]], potencies emergents de tipo [[Protestantisme|protestant]].

La seua filosofia política és una barreja de [[romanticisme]], de [[lliberalisme]] autoritari i de [[socialisme utòpic]], encara que en els últims anys fon insigne defensor del [[tradicionalisme]] i de la civilisació [[Catolicisme|catòlica]]. Volgué significar una reparació front al [[anticlericalisme]] i el [[ateisme]] de la [[Revolució francesa]]. Tingué una política d'expansió de la civilisació clàssica que, en la seua opinió, França representava, front al sorgiment dels [[Estats Units]] i [[Alemanya]], potencies emergents de tipo [[Protestantisme|protestant]].