Canvis

Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>

Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>

<gallery>

<gallery>

Archiu:Rito_funerario.jpg|Rito funerari de l'antic Egipte

Archiu:Rito_funerario.jpg|Rito funerari de l'[[antic Egipte]]

</gallery>

</gallery>

Plató ([[427]]-[[347]]) rep eixa idea de Pitàgores, pero li afig un component ètic que la transforma en una creença religiosa: la causa de la baixada de les ànimes als cossos, des del neuma infinit, és un pecat, i la progressiva purificació de les ànimes per a tornar al neuma es fa per mig de la virtut. Pero a banda d'esta concepció religiosa, Plató atribuïx a l'ànima unes propietats que inauguren la concepció de l'ànima com a principi del coneiximent humà, i que perdurarà fins als nostres dies:<br>

Plató ([[427]]-[[347]]) rep eixa idea de Pitàgores, pero li afig un component ètic que la transforma en una creença religiosa: la causa de la baixada de les ànimes als cossos, des del neuma infinit, és un pecat, i la progressiva purificació de les ànimes per a tornar al neuma es fa per mig de la virtut. Pero a banda d'esta concepció religiosa, Plató atribuïx a l'ànima unes propietats que inauguren la concepció de l'ànima com a principi del coneiximent humà, i que perdurarà fins als nostres dies:<br>

<gallery>

<gallery>

Archiu:220px-Plato Pio-Clemetino Inv305.jpg|Escultura de Plató (387 a. C. - 347 a. C.) del Museu Pio-Clementí del Vaticà, del sigle IV a. C.

Archiu:220px-Plato Pio-Clemetino Inv305.jpg|Escultura de Plató (387 a. C. - 347 a. C.) del Museu Pio-Clementí del Vaticà, del [[sigle IV a. C.]]

</gallery>

</gallery>

# És el principi de la vida, allò que explica que un cos es menege a si mateixa, sense que el menege un principi extern: un ser viu és un cos animat.<br>

# És el principi de la vida, allò que explica que un cos es menege a si mateixa, sense que el menege un principi extern: un ser viu és un cos animat.<br>

# L'unió del cos i de l'ànima és violenta i accidental, com la barca i el seu barquer, o el ginet i el cavall (Fedro [[245]]-[[247]]). Per a Plató, la persona és la seua ànima; el cos és transitori.<br>

# L'unió del cos i de l'ànima és violenta i accidental, com la barca i el seu barquer, o el ginet i el cavall (Fedro [[245]]-[[247]]). Per a Plató, la persona és la seua ànima; el cos és transitori.<br>

Els seguidors de Plató, entre els que destaca Plotí ([[204]]-[[270]] d. de C.), repleguen l'idea de l'immortalitat de l'ànima, pero no la relacionen en la transmigració, sino en la seua capacitat de conéixer les idees, que són immaterials: si no és material, no té parts, no es pot dividir ni corrompre. Plotí, ademés, considera l'interioritat conscient, o siga, el seu caràcter reflexiu: l'ànima és conscient de si mateixa i coneix les idees com a emanant del seu interior, no com a coses externes ad ella; este caràcter fa a l'ànima independent de la matèria, capaç de sobreviure al cos.<br>

Els seguidors de Plató, entre els que destaca Plotí ([[204]]-[[270]] d. de C.), repleguen l'idea de l'immortalitat de l'ànima, pero no la relacionen en la transmigració, sino en la seua capacitat de conéixer les idees, que són immaterials: si no és material, no té parts, no es pot dividir ni corrompre. Plotí, ademés, considera l'interioritat conscient, o siga, el seu caràcter reflexiu: l'ànima és conscient de si mateixa i coneix les idees com a emanant del seu interior, no com a coses externes ad ella; este caràcter fa a l'ànima independent de la matèria, capaç de sobreviure al cos.<br>

== L'ànima com a forma substancial de la persona: Aristòtil. ==

== L'ànima com a forma substancial de la persona: Aristòtil. ==

Aristòtil ([[384 a. C.|384]]-[[322 a. de C.]]) és el pensador que ha influït més poderosament, durant sigles, en el pensament occidental. Va participar de l'Acadèmia filosòfica de Plató en Atenes al menys vint anys ([[367 a. C.|367]] a [[347 a. de C.]]). Per això al començament té una concepció de l'ànima completament platònica, pero ya en alguns escrits, com “Ètica a Eudemo” i “Ètica a Nicómaco” comença a considerar que l'unió d'ànima i cos no és casual i violenta, sino que n'hi ha una certa afinitat o correspondència. Finalment, en l'obra “De Anima” acaba de perfilar la doctrina aristotèlica de l'unió d'ànima i cos que ha perdurat fins als nostres dies.<br>

Aristòtil ([[384 a. C.|384]]-[[322 a. de C.]]) és el pensador que ha influït més poderosament, durant sigles, en el pensament occidental. Va participar de l'Acadèmia filosòfica de Plató en Atenes al menys vint anys ([[367 a. C.|367]] a [[347 a. de C.]]). Per això al començament té una concepció de l'ànima completament platònica, pero ya en alguns escrits, com “Ètica a Eudemo” i “Ètica a Nicómaco” comença a considerar que l'unió d'ànima i cos no és casual i violenta, sino que n'hi ha una certa afinitat o correspondència. Finalment, en l'obra “De Anima” acaba de perfilar la doctrina aristotèlica de l'unió d'ànima i cos que ha perdurat fins als nostres dies.<br>

<gallery>

<gallery>

Archiu:Aristoteles.jpg|Aristòtil. Bust del Palazzo Altemps en Roma

Archiu:Aristoteles.jpg|Aristòtil. Bust del Palazzo Altemps en [[Roma]]

</gallery>

</gallery>

Tres definicions caracterisen l'ànima:<br>

Tres definicions caracterisen l'ànima:<br>