Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
145 bytes afegits ,  10:01 9 abr 2020
m
sense resum d'edició
Llínea 1: Llínea 1: −
En este artícul s'abordarà l'evolució del concepte d'ànima humana a lo llarc de l'història del pensament, referit especialment a la cultura occidental. L'evolució de les idees sobre l'ànima no deixa de manifestar que el concepte d'ànima es prou espontàneu o intuïtiu per a les persones, encara que siga negant la seua existència, com ho fa el pensament materialiste; pero en la manera de negar el concepte, es fa referència ad ell com una cosa coneguda i acceptada per la major part de les persones, com una cosa que tot lo món sap lo que és.
+
En este artícul s'abordarà l'evolució del concepte d''''ànima''' humana a lo llarc de l'història del pensament, referit especialment a la cultura occidental. L'evolució de les idees sobre l'ànima no deixa de manifestar que el concepte d'ànima es prou espontàneu o intuïtiu per a les persones, encara que siga negant la seua existència, com ho fa el pensament materialiste; pero en la manera de negar el concepte, es fa referència ad ell com una cosa coneguda i acceptada per la major part de les persones, com una cosa que tot lo món sap lo que és.
 +
 
 
== El pensament primitiu ==
 
== El pensament primitiu ==
Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La naturalea d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot ser viu, a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de Descartes (1596-1650 d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>
+
Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La [[naturalea]] d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot [[ser viu]], a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de [[Descartes]] ([[1596]]-[[1650]] d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>
 
Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>
 
Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>
 
<gallery>
 
<gallery>
 
Archiu:Rito_funerario.jpg|Rito funerari de l'antic Egipte
 
Archiu:Rito_funerario.jpg|Rito funerari de l'antic Egipte
 
</gallery>
 
</gallery>
 +
 
== El naturalisme grec ==
 
== El naturalisme grec ==
Els nomenats filòsofs presocràtics grecs (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes (585-590 a. C.) i Anaximandre (610-545 a. C.), és foc per a Heràclit (540-480 a. C.), són àtoms sotils per a Demòcrit (460-370 a. C.) i Epicur (341-270 a. C.); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors (Plató, Pitàgores, Plotí...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el Renaiximent alguns autors heterodoxos (Agrippa (1486-1535 d. C.), Paracelso (1493-1541 d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
+
Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i Anaximandre ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors (Plató, Pitàgores, Plotí...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el Renaiximent alguns autors heterodoxos (Agrippa (1486-1535 d. C.), Paracelso (1493-1541 d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
 
<gallery>
 
<gallery>
 
Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen (1628)
 
Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen (1628)
126 672

edicions

Menú de navegació