Canvis

Nicolás Borrás fon fill de Jeroni Borrás, sastre de professió, i d'Úrsula Falcó. Sembla provable, per lo que ell mateixa va declarar en alguna ocasió, que es formara en la ciutat de Valéncia en el taller de Joan de Joanes, a qui anys despuix nomenava «preceptor i volgudíssim mestre», en companyia d'un fill d'est, Vicent Joanes, en qui més avant apareixerà relacionat.

Nicolás Borrás fon fill de Jeroni Borrás, sastre de professió, i d'Úrsula Falcó. Sembla provable, per lo que ell mateixa va declarar en alguna ocasió, que es formara en la ciutat de Valéncia en el taller de Joan de Joanes, a qui anys despuix nomenava «preceptor i volgudíssim mestre», en companyia d'un fill d'est, Vicent Joanes, en qui més avant apareixerà relacionat.

Les primeres notícies que es tenen de Nicolás Borrás com a pintor daten de l'any [[1558]], quan es trobava treballant en la conclusió del desaparegut retaule major de l'iglésia del Salvador en la seua pròspera localitat natal. Va rebre les órdens sacerdotals cap a [[1560]] i consta que en [[1569]] obtingué llicència com a confesor de clercs i seglars. Esta nova ocupació no li va fer abandonar la pintura, que va continuar practicant en la seua Cocentaina natal, a la que va seguir vinculat intermitentement i on va deixar diverses obres en l'iglésia de Santa Maria, el palau comtal i el convent franciscà de Sant Sebastià. Paralelament va treballar en distints llocs del [[Regne de Valéncia]], entregat a la realisació de retaules per a iglésies i convents, d'els que es conserven, entre uns atres, el retaule dels Misteris del Rosari pintat per al convent de Sant Doménech d'[[Oriola]], o el de les Ànimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari en [[Alacant]], datat en [[1574]]. En ell seguí una tipologia molt difosa en Valéncia en el [[sigle XVI]] i que el propi Borrás abordaria en alguna atra ocasió, com en el retaule parcialment conservat de l'iglésia del monasteri de Sant Jeroni de Cotalba ([[Museu de Belles Arts|Museu de Belles Arts de Valéncia]]).

Les primeres notícies que es tenen de Nicolás Borrás com a pintor daten de l'any [[1558]], quan es trobava treballant en la conclusió del desaparegut retaule major de l'iglésia del Salvador en la seua pròspera localitat natal. Va rebre les órdens sacerdotals cap a [[1560]] i consta que en [[1569]] obtingué llicència com a confesor de clercs i seglars. Esta nova ocupació no li va fer abandonar la pintura, que va continuar practicant en la seua Cocentaina natal, a la que va seguir vinculat intermitentement i on va deixar diverses obres en l'iglésia de Santa Maria, el palau comtal i el convent franciscà de Sant Sebastià. Paralelament va treballar en distints llocs del [[Regne de Valéncia]], entregat a la realisació de retaules per a iglésies i convents, d'els que es conserven, entre uns atres, el retaule dels Misteris del Rosari pintat per al convent de Sant Doménech d'[[Oriola]], o el de les Ànimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari en [[Alacant]], datat en l'any [[1574]]. En ell seguí una tipologia molt difosa en Valéncia en el [[sigle XVI]] i que el propi Borrás abordaria en alguna atra ocasió, com en el retaule parcialment conservat de l'iglésia del monasteri de Sant Jeroni de Cotalba ([[Museu de Belles Arts|Museu de Belles Arts de Valéncia]]).

Treballant en eixe monasteri es va sentir atret per la vida monàstica i, als 45 anys, va solicitar el seu ingrés en l'Orde de Sant Jeroni. Un any despuix, en [[1576]], feu testament i professà com a [[Monjo|monjo]] en dit monasteri de Sant Jeroni de Cotalba. Va pintar en ell el seu retaule major, compost per catorze taules de format gran i complexa composició, conclós en [[1579]], i varis retaules menors junt en atres pintures per a distintes dependències, pintures que varen ser transferides en la seua major part, despuix de la desamortisació de Mendizábal, al Museu de Belles Arts de Valéncia on es conserven en part almagasenades pel seu tamany o en depòsit en el [[Monasteri d'El Puig|Monasteri del Puig]]. Dels retaules citats per les fonts lliteràries, s'han perdut els dedicats a Sant Llorenç i la Magdalena, aixina com les pintures a la fresca localisades en distints punts del monasteri. Únicament es conserva en el seu lloc El Sant Sopar, una [[Grisalla|grisalla]] pintada al temple que presidia un dels refectori del monasteri, havent-se perdut una atra pintura d'igual assunt localisada en el segon.

Treballant en eixe monasteri es va sentir atret per la vida monàstica i, als 45 anys, va solicitar el seu ingrés en l'Orde de Sant Jeroni. Un any despuix, en [[1576]], feu testament i professà com a [[Monjo|monjo]] en dit monasteri de Sant Jeroni de Cotalba. Va pintar en ell el seu retaule major, compost per catorze taules de format gran i complexa composició, conclós en [[1579]], i varis retaules menors junt en atres pintures per a distintes dependències, pintures que varen ser transferides en la seua major part, despuix de la desamortisació de Mendizábal, al Museu de Belles Arts de Valéncia on es conserven en part almagasenades pel seu tamany o en depòsit en el [[Monasteri d'El Puig|Monasteri del Puig]]. Dels retaules citats per les fonts lliteràries, s'han perdut els dedicats a Sant Llorenç i la Magdalena, aixina com les pintures a la fresca localisades en distints punts del monasteri. Únicament es conserva en el seu lloc El Sant Sopar, una [[Grisalla|grisalla]] pintada al temple que presidia un dels refectori del monasteri, havent-se perdut una atra pintura d'igual assunt localisada en el segon.

L'escritor i eclesiàstic [[Gaspar Juan Escolano]] en les seues ''Décades de l'història de l'insigne i coronada ciutat i reyno de Valéncia'' publicades en [[1610]], elogià les obres de Nicolás Borrás en el monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, que li varen causar una gran impressió:  

L'escritor i eclesiàstic [[Gaspar Juan Escolano]] en les seues ''Décades de l'història de l'insigne i coronada ciutat i reyno de Valéncia'' publicades en l'any [[1610]], elogià les obres de Nicolás Borrás en el monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, que li varen causar una gran impressió:  

{{Cita|de les delicades i célebres pintures que per tots els seus claustres i parets dels llocs més vistosos, ha deixat de la seua mà i pinzell un fill d'esta casa i regne, cridat Fra Nicolás Borrás, que va morir en enguany (...) el seu esperit i excelència en l'art de pintar viurà per a sempre en les llengües de la fama.}}   

{{Cita|de les delicades i célebres pintures que per tots els seus claustres i parets dels llocs més vistosos, ha deixat de la seua mà i pinzell un fill d'esta casa i regne, cridat Fra Nicolás Borrás, que va morir en enguany (...) el seu esperit i excelència en l'art de pintar viurà per a sempre en les llengües de la fama.}}