Canvis

[[Image:123297866_55fce6f4e5_o.jpg|thumb|250px|Detall de la [[Falla Nou Campanar|Falla de Nou Campanar 2006]] - Guanyadora de la Secció Especial d'eixe any.]]

[[Image:123297866_55fce6f4e5_o.jpg|thumb|250px|Detall de la [[Falla Nou Campanar|Falla de Nou Campanar 2006]] - Guanyadora de la Secció Especial d'eixe any.]]

No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els bunyols en la seua emblemàtica i enyorada branca de llorer.

No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els [[Bunyol|bunyols]] en la seua emblemàtica i enyorada branca de llorer.

Joan B. Vinyals Cebrià. ''"Recorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots els dies que duraven les falles i que la componia la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el [[Devantal|devantal]] blanc almidonat, manguets blancs en els braços i, el post de [[Bunyol|bunyols]] orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pogué immortalisar el pintor Sorolla, que ara, en temps de preses i de marketing, nos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més típics a on es plantava un cadafal falta-se la representativa bunyolera i per tant, el embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i l'esclafit d'algun petart disparat per la chicalla del barri. Quan en son dia la Junta Central Fallera tinguérem que identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d'or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat Jaume Roig els descriu en l'Espill. L'arabiste Huici Miranda va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a cavall entre els [[sigles XII]] i [[XIII]]) a on apareix una aproximadísima recepta. I per últim, F. Caballero i Munyos, en el any [[1928]], en la més important publicació fallera d'aquells lluntans temps, es referia a la lloada bunyolera i a la desapareguda branca de llorer de la fusta següent:  

Joan B. Vinyals Cebrià. ''"Recorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots els dies que duraven les falles i que la componia la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el [[Devantal|devantal]] blanc almidonat, manguets blancs en els braços i, el post de bunyols orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pogué immortalisar el pintor [[Sorolla]], que ara, en temps de preses i de ''marketing'', nos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més típics a on es plantava un [[Cadafal|cadafal]] falta-se la representativa bunyolera i per tant, l'embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i l'esclafit d'algun petart disparat per la chicalla del barri. Quan en son dia la [[Junta Central Fallera]] tinguérem que identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d'or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat [[Jaume Roig]] els descriu en ''l'Espill''. L'arabiste [[Huici Miranda]] va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a cavall entre els [[sigles XII]] i [[sigle XIII|XIII]]) a on apareix una aproximadísima recepta. I per últim, [[F. Caballero i Muñoz]], en l'any [[1928]], en la més important publicació fallera d'aquells lluntans temps, es referia a la lloada bunyolera i a la desapareguda branca de llorer de la manera següent:  

{{Cita|Bunyolera galana, que eres goig i sonrisa del carrer, i animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana, baix el vert brancage del llorer}}

{{Cita|Bunyolera galana, que eres goig i sonrisa del carrer, i animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana, baix el vert brancage del llorer}}