26 010
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 9:
Llínea 9: − +
→Història
== Història ==
== Història ==
El cant valencià afonda les seues arrels en l'encreuament de les cultures musulmana, cristiana i judeua en les terres valencianes al final de la [[Baixa Edat Mija]] i principi de l'Edat Moderna ([[sigle XVI]]). El cant d'estil té la sua génesis en cants a l'aire usats en les faenes del camp, als quals s'afegí l'acompanyament instrumental de guitarres i guitarrons, i les albaes provenen de pràctiques musicals urbanes de carrer ya documentades en el [[sigle XIV]] en qué es dedicaven cançons a personages destacats.
El cant valencià afonda les seues arrels en l'encreuament de les cultures musulmana, cristiana i judeua en les terres valencianes al final de la [[Baixa Edat Mija]] i principi de l'[[Edat Moderna]] ([[sigle XVI]]). El cant d'estil té la sua génesis en cants a l'aire usats en les faenes del camp, als quals s'afegí l'acompanyament instrumental de guitarres i guitarrons, i les albaes provenen de pràctiques musicals urbanes de carrer ya documentades en el [[sigle XIV]] en qué es dedicaven cançons a personages destacats.
D'estètica i ethos clarament contrastants en els de les atres tradicions vocals monòdiques expressives espanyoles més amunt dites, el cant valencià es caracterisa principalment per una veu alta i projectada, per la busca d'una màxima claritat vocal i de dicció, i per la mesura i l'equilibri en l'ornamentació meslimàtica i en les actituts corporals. Dos estils melòdics són tradicionals: el cant pla—semiadornat—, més antic, base per a deprendre l'estil, i el cant requintat — clarament ornamental i en una tessitura més elevada —, sorgit en les darreres dècades del [[sigle XIX]] i ya predominant en els [[anys 1920]].
D'estètica i ethos clarament contrastants en els de les atres tradicions vocals monòdiques expressives espanyoles més amunt dites, el cant valencià es caracterisa principalment per una veu alta i projectada, per la busca d'una màxima claritat vocal i de dicció, i per la mesura i l'equilibri en l'ornamentació meslimàtica i en les actituts corporals. Dos estils melòdics són tradicionals: el cant pla—semiadornat—, més antic, base per a deprendre l'estil, i el cant requintat — clarament ornamental i en una tessitura més elevada —, sorgit en les darreres dècades del [[sigle XIX]] i ya predominant en els [[anys 1920]].