Canvis

En el nort valencià, és comú pronunciar el so [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'dej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava entre vocals les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

En el nort valencià, és comú pronunciar el so [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'dej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava entre vocals les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'fɔɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'fɔɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.

També ocorre que molts parlants pronuncien els sons [ts] i [dz] com si foren [tʃ] i [dʒ]: doge ['do.dʒe], toig ['totʃ] (tots), pocher ['pɔ'tʃeɾ]... No cal dir que esta pronunciació no és correcta en valencià estàndart.

Molts parlants pronuncien els sons [ts] i [dz] com si foren [tʃ] i [dʒ]: doge ['do.dʒe], toig ['totʃ] (tots), pocher ['pɔ'tʃeɾ]... També ocorre que, en el parlar de la Plana, el sò de peix [ʃ] s'ha perdut per influència del castellà i es pronuncia com una [s]: peis ['pejs] (peix), calais [ka'lajs] (calaix), viscut [vis'kut] (vixcut)... No cal dir que estes pronunciacions no són correctes en valencià estàndart.

Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissimble en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].

Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissimble en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].