Canvis

Son pare, Pasqual Mayans, va lluitar en el bando austraciste en la [[Guerra de Successió]] i va acompanyar a l'archiduc Carles a Barcelona en [[1706]]; açò li supondria certa marginació ulterior al seu fill en l'[[Espanya]] dels [[Borbons]]. Fins a [[1713]], quan torna a Oliva, va estudiar en els jesuïtes de Cordelles, pero ya en el poble natal el seu yayo, l'advocat Joan Siscar, li incita a l'estudi del dret. Ho cursà en l'[[Universitat de Valéncia]], A on tracta als ''novatores'' més destacats: Tomás Vicente Rústica, Juan Bautista Corachán o Baltasar Iñigo, que li faciliten llectures essencials en la seua formació, com Locke i Descartes.

Son pare, Pasqual Mayans, va lluitar en el bando austraciste en la [[Guerra de Successió]] i va acompanyar a l'archiduc Carles a Barcelona en [[1706]]; açò li supondria certa marginació ulterior al seu fill en l'[[Espanya]] dels [[Borbons]]. Fins a [[1713]], quan torna a Oliva, va estudiar en els jesuïtes de Cordelles, pero ya en el poble natal el seu yayo, l'advocat Joan Siscar, li incita a l'estudi del dret. Ho cursà en l'[[Universitat de Valéncia]], A on tracta als ''novatores'' més destacats: Tomás Vicente Rústica, Juan Bautista Corachán o Baltasar Iñigo, que li faciliten llectures essencials en la seua formació, com Locke i Descartes.

En [[1719]] s'en va a [[Salamanca]] per a profundisar els seus estudis de dret. Un dels seus professors, Borrull, li posa en contacte en el heleniste Manuel Martí, deàn alacantí, que serà el seu mentor i guia de llectures clàssiques, tant espanyoles com a llatines o gregues, i que canalisarà la seua vocació cap a les humanitats inclinant-li a l'estudi de la renaixença i els humanistes espanyols del [[Sigle XVI|XVI]]: Antonio de Nebrija, Benito Arias Montano, Fra Luis de Granada i Fra Luis de León, Francisco Sánchez de las Brozas, ''el Brocense'', [[Joan Lluís Vives]], [[Sant Joan de la Creu]], Teresa d'Àvila, [[Miguel de Cervantes]]... Tota la seua vida es consagrarà a recuperar esta tradició, que el gust ilustrat considerava dilapidada o oblidada per l'Espanya del Barroc.

En [[1719]] s'en va a [[Salamanca]] per a profundisar els seus estudis de dret. Un dels seus professors, Borrull, li posa en contacte en el heleniste Manuel Martí, deàn alacantí, que serà el seu mentor i guia de llectures clàssiques, tant espanyoles com a llatines o gregues, i que canalisarà la seua vocació cap a les humanitats inclinant-li a l'estudi de la renaixença i els humanistes espanyols del [[Sigle XVI|XVI]]: Antonio de Nebrija, Benito Arias Montano, Fra Luis de Granada i Fra Luis de León, Francisco Sánchez de las Brozas, ''el Brocense'', [[Joan Lluís Vives]], [[Sant Joan de la Creu]], Teresa d'Àvila, [[Miguel de Cervantes Saavedra|Miguel de Cervantes]]... Tota la seua vida es consagrarà a recuperar esta tradició, que el gust ilustrat considerava dilapidada o oblidada per l'Espanya del Barroc.

Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l'[[Universitat de Valéncia]], pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d'un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en [[1725]] la ''Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo'' i en [[1727]] la ''Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l'eloqüència espanyola'', on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el ''Brocense''. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]] (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.

Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l'[[Universitat de Valéncia]], pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d'un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en [[1725]] la ''Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo'' i en [[1727]] la ''Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l'eloqüència espanyola'', on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el ''Brocense''. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]] (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.