Canvis

Ell es confessa: ‘yo deprenía a amar a [[Valéncia]], com deprenen els llavis del fillet a besar a sa mare ans de balbucitar son tendre nom’. Està més que clar, que estem davant d’un verdader ‘amador de les glòries valencianes’. I tots els qui pensen enredrar en lo de ‘llengua llemosina’ fan un flac favor a la llengua catalana ‘unitària’, en tant que tindre mare llemosina, el català i el [[valencià]], a lo manco destruïx l’unitat, com a germanes d’una mateixa mare occitana, que en tot cas seria filla del llatí, i que més dona per a ser germanes, i no la valenciana filla de la catalana, tindre la mateixa mare, i la mateixa yaya.

Ell es confessa: ‘yo deprenía a amar a [[Valéncia]], com deprenen els llavis del fillet a besar a sa mare ans de balbucitar son tendre nom’. Està més que clar, que estem davant d’un verdader ‘amador de les glòries valencianes’. I tots els qui pensen enredrar en lo de ‘llengua llemosina’ fan un flac favor a la llengua catalana ‘unitària’, en tant que tindre mare llemosina, el català i el [[valencià]], a lo manco destruïx l’unitat, com a germanes d’una mateixa mare occitana, que en tot cas seria filla del llatí, i que més dona per a ser germanes, i no la valenciana filla de la catalana, tindre la mateixa mare, i la mateixa yaya.

Portant hui a l’espai a '''Leopoldo Trenor y Palavicino''', queda demostrat, sense cap dubte, que en el [[sigle XIX]], els escritors valencians, ademés de sa llengua, no catalana, tenien amor a sa pàtria, i que no se’ls passava pel cap, cap dependència ‘versus’ [[Barcelona]] o [[Catalunya]]. Trenor escrivia de la ‘mare’ valenciana, ‘donant nova vida a les runes, savia a la vella soca que no ha corcat lo temps ni desarraïllat la tempesta, esclatant en les tendres fulles d’una bona brotada… el llenguage dels avis viu encara en los llavis, y l’anima lleal y honrada, sofrida y corajosa de nostra (sí nostra) raça, no morirà jamay mentres bategue un cor desde [[Penyagolosa]] al [[Mongó]]…’.

Portant hui a l’espai a '''Leopoldo Trenor y Palavicino''', queda demostrat, sense cap dubte, que en el [[sigle XIX]], els escritors valencians, ademés de sa llengua, no catalana, tenien amor a sa pàtria, i que no se’ls passava pel cap, cap dependència ‘versus’ [[Barcelona]] o [[Catalunya]]. Trenor escrivia de la ‘mare’ valenciana, ‘donant nova vida a les runes, savia a la vella soca que no ha corcat lo temps ni desarraïllat la tempesta, esclatant en les tendres fulles d’una bona brotada… el llenguage dels avis viu encara en los llavis, y l’anima lleal y honrada, sofrida y corajosa de nostra (sí nostra) raça, no morirà jamay mentres bategue un cor des de [[Penyagolosa]] al [[Mongó]]…’.

¿Anem a consentir que ara corquen la nostra vella soca i nos desarraïlen? Erren els qui aixina ho volen. ¡Els valencians no volem corcar-se, ni perdre les arraïls ‘nostres’, allà els qui ho vullguen. ¡Estan aviats!.

¿Anem a consentir que ara corquen la nostra vella soca i nos desarraïlen? Erren els qui aixina ho volen. ¡Els valencians no volem corcar-se, ni perdre les arraïls ‘nostres’, allà els qui ho vullguen. ¡Estan aviats!.