Llínea 3: |
Llínea 3: |
| Segons el [[diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola]] la paraula ''gentilici'' prové del [[llatí]] ''gentilitius'', substantiu que prové al seu torn de la paraula, també llatina, ''gens''. La ''gens'' era en els [[romans]] l'estirp, el cep, el llinage, es podria dir inclús que és el que correspon als nostres moderns llinages. Aixina la ''Gens Iulia'' era la ''Gent Julia'', o la família a qui va pertànyer, per eixemple, [[Julio César]]. ''Gens'' era també per als romans una manera de cridar lo que hui en dia designen paraules com «raça», «nació» o «poble». D'ací que ''gens'' evolucionara cap a «gentilici», paraula referent als habitants d'un poble, una ciutat, una regió, un país, una nació o un estat. | | Segons el [[diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola]] la paraula ''gentilici'' prové del [[llatí]] ''gentilitius'', substantiu que prové al seu torn de la paraula, també llatina, ''gens''. La ''gens'' era en els [[romans]] l'estirp, el cep, el llinage, es podria dir inclús que és el que correspon als nostres moderns llinages. Aixina la ''Gens Iulia'' era la ''Gent Julia'', o la família a qui va pertànyer, per eixemple, [[Julio César]]. ''Gens'' era també per als romans una manera de cridar lo que hui en dia designen paraules com «raça», «nació» o «poble». D'ací que ''gens'' evolucionara cap a «gentilici», paraula referent als habitants d'un poble, una ciutat, una regió, un país, una nació o un estat. |
| | | |
− | El gentilici es forma en un substantiu particular, per eixemple "bilbilitano", o -quan este no existix— En el subjecte seguit de la [[preposició]] "de" seguida del nom del lloc de que es vol denotar la procedència, per eixemple: «dona de Reus», «home de Liechtenstein». La formació del gentilici considerada a partir del nom del lloc presenta molts cassos (tant irregulars com regulars), formant-se els regulars més comuns en l'arrel i sufixos com ''-anus'' /''-ana'', ''-eny'' /''-enya'', ''-és'' /''-eixa'', ''-i'' /''-ina'', ''-er'' /''-era'' i ''-co'' /''-ca'' (en algunes excepcions, com «argiu», originari d'[[Argos (Grècia)|Argos]]). Existixen també sufixos especials en llocs com [[Cantàbria]] (''-iego'' /''-iegu'') o [[Euskadi]] (''-arra''). | + | El gentilici es forma en un substantiu particular, per eixemple "bilbilitano", o -quan este no existix— En el subjecte seguit de la [[preposició]] "de" seguida del nom del lloc de que es vol denotar la procedència, per eixemple: «dona de Reus», «home de Liechtenstein». La formació del gentilici considerada a partir del nom del lloc presenta molts casos (tant irregulars com regulars), formant-se els regulars més comuns en l'arrel i sufixos com ''-anus'' /''-ana'', ''-eny'' /''-enya'', ''-és'' /''-eixa'', ''-i'' /''-ina'', ''-er'' /''-era'' i ''-co'' /''-ca'' (en algunes excepcions, com «argiu», originari d'[[Argos (Grècia)|Argos]]). Existixen també sufixos especials en llocs com [[Cantàbria]] (''-iego'' /''-iegu'') o [[Euskadi]] (''-arra''). |
| | | |
− | Els gentilicis són generalment derivats del nom actual del lloc (d'Anglaterra, «anglés») pero quan un gentilici o [[etnónim]] està compost de dos o més gentilicis distints es deixa en la seua forma original a l'últim gentilici de la série, es modifiquen els radicals dels atres components de la serie (afegint-los el sufix "o") i se'ls separa a tots per mig de guions. Per eixemple, ''una película Italo-rus-nort-americà'', eixemple en que ''nort-americà'' (últim terme de la serie) no ha canviat mentres que els atres han segut canviats pels seus radicals acabats en «o». En alguns cassos són derivats d'un antic topònim o etnónimo (d'Anglaterra: ''angle-'', d'Espanya: ''hispà-'', de Portugal: ''luso-'', de Japó: ''nipo-'', de China: ''sino-'', etc.). | + | Els gentilicis són generalment derivats del nom actual del lloc (d'Anglaterra, «anglés») pero quan un gentilici o [[etnónim]] està compost de dos o més gentilicis distints es deixa en la seua forma original a l'últim gentilici de la série, es modifiquen els radicals dels atres components de la serie (afegint-los el sufix "o") i se'ls separa a tots per mig de guions. Per eixemple, ''una película Italo-rus-nort-americà'', eixemple en que ''nort-americà'' (últim terme de la serie) no ha canviat mentres que els atres han segut canviats pels seus radicals acabats en «o». En alguns casos són derivats d'un antic topònim o etnónimo (d'Anglaterra: ''angle-'', d'Espanya: ''hispà-'', de Portugal: ''luso-'', de Japó: ''nipo-'', de China: ''sino-'', etc.). |
| | | |
| Segons les normes ortogràfiques de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], tots els gentilicis, substantius o adjectius, s'escriuen en [[minúscula]] inicial. | | Segons les normes ortogràfiques de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], tots els gentilicis, substantius o adjectius, s'escriuen en [[minúscula]] inicial. |